Segon Premi Categoria 16 i 17 anys
Autor: Marta Ventura Asturgó
Pseudònim: La finestra
Cada matí, quan em desperto, tinc el vici d'observar el món. Observo
la petita porció de món que es pot veure des de la finestra de
la meva habitació. Si faig els ulls grossos, veig quatre carrers formant
una cruïlla, són quatre carrerons perduts de la ciutat, quatre carrerons
sense trànsit, quatre carrerons que passen desapercebuts.
M'he passat hores i hores darrera d'aquesta finestra, observant qualsevol detall
del carrer, repassant fil per randa les més insignificants curiositats
de les vides del veïnat. He mirat i remirat la meva porció de món,
res d'estrany mai ha succeït en ella. Mai cap veí a deshora, mai
cap enganxada, mai cap cotxe a contradirecció… sempre el mateix:
rutina i més rutina. Fins que, de sobte, un dia al matí vaig girar
el cap. Em vaig encantar mirant l'edifici del davant de casa. La veritat és
que és un edifici força cridaner. Però el que més
em va estranyar va ser una de les petites finestretes que el deixaven respirar.
En aquella finestra hi havia un nen, no devia tenir més de set o vuit
anys. El marrec m'observava. Aquell dia ho vaig entendre. Jo no era res més
que un component de la seva visió del món. Ell, des del seu propi
amagatall tenia una altra porció de món, potser ben diferent de
la meva.
Va ser a partir d'aquell dia que la meva cruïlla es va convertir en un
continu espectacle. Cada persona que passava, ja podia ser home o dona, criatura
o adult que jo m'intentava ficar a dins dels seus ulls i m'intentava imaginar
la seva porció de món. Des dels diferents ulls ho vaig comprendre.
No posseíem una porció de món. No teníem un mirallet
que reflectia la nostra sola realitat. Teníem molt més que això.
Cadascú de nosaltres era amo i senyor del seu món. Des d'aquell
moment, se'm van plantejar un seguit de qüestions. Només em venia
a la ment la meva pròpia imatge el dia que em van explicar la teoria
del geocentrisme. En aquells moments la comprenia perfectament. En el fons tampoc
havíem evolucionat tant. Seguíem creient que érem el centre
del món. Per a cadascú de nosaltres el món era simplement
un decorat que faria més amena la nostra representació, aquella
obra de la qual n'érem els protagonistes. Per a la resta de persones
que ens envoltaven guardaríem els papers secundaris. El món mira't
des dels ulls de cadascun de nosaltres no era res més que un guió
acurat. En el fons tots érem putxinel·lis dels nostres pensaments
i les nostres imaginacions; per no contradir-los jugàvem al seu joc.
Però quin era el nostra paper real a la societat? Com em devia veure
a mi el protagonista d'una altre obra paral·lela a la meva? Com em devia
veure aquell xiquet? Ell no em devia haver atorgat ni tan sols un paper secundari,
jo no devia tenir ni un simple títol d'espectador. Segurament jo per
a ell no devia ser res més que una petita mosca, impossible de domar,
que anava amunt i avall sense parar i que potser espatllaria un acte de la seva
representació.
Tots plegats no érem res més que infants rebels que no volien
créixer. Infants gelosos perquè havia nascut un nou membre a la
gran família que forma el món i perquè ens feia por que
ens prengués el nostre paper. No érem res més que adults
patètics que encara conserven el seu afany de protagonisme com nens malcriats.
L'endemà al matí, quan vaig inclinar-me cap a la finestra per
a seguir els meus rituals, em vaig proposar un repte. Em vaig passar hores i
hores buscant la solució de la complicada equació que el món
ens estava plantejant a crits sords. Mirava les finestres de l'edifici del davant,
creia que elles em donarien una pista. Estava equivocat.
Una velleta es va acostar a la finestra del tercer pis. Mai l'havia vist entrar
ni sortir de casa, com era possible? La gran bombolla que ens aïllava a
cadascun de nosaltres, la nostra gran disfressa me'n devia haver privat. Aquella
senyora no feia més que repassar de dalt a baix el meu bloc de pisos.
Llavors me'n vaig adonar. Jo havia mirat finestra per finestra. Independentment
les unes de les altres, però el que havia de fer era mirar-me el bloc
de pisos sencer. Jo havia observat obres diferents. Però el que havia
de fer era construir un gran teatre i situar els diferents protagonistes dins
de la mateixa representació.
Des del paper d'espectador, cadascú de nosaltres havíem construït
les nostres vides al voltant de la nostra persona. Ens havíem disfressat
i ens havíem envoltat de decorats per a actuar en el nostre món.
Un món fet a mida. Un món per a nosaltres. Un món on regnava
el jo. No obstant, si el geocentrisme es va convertir en heliocentrisme; si
la societat teocèntrica va esdevenir antropocèntrica, perquè
aquesta societat formada per a diferents móns "jocèntrics"
no en podia esdevenir un de sol?
Hauríem de construir un món. Aprofitant aquest gran decorat, hauríem
de tornar a repartir els papers d'aquesta obra, fent que ningú es quedés
amb els papers secundaris. Tots actuant per igual. Hauríem de construir
un món per a tothom. El món dels altres. Un món que deixés
de ser egoista, un món que oblidés i perdonés. Un món
que deixés de ser malcriat, un món que madurés i es fes
càrrec de les seves responsabilitats. Un món que deixés
de fer rebequeries i entengués que el temps passa. Un món sense
afanys de protagonisme. Un món solidari i madur. Un món on es
suprimís la paraula jo i es substituís per la paraula altres.
Un món que ens tractés a tots per igual. El món dels altres.
Aquest seria el meu món.