Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Albert Font
Pseudònim: Yusuke
Hi havia una vegada una nena que es deia Mol. Mol tenia molt mala sort, pel fet de viure en el que nosaltres anomenem "3r món". Va néixer dins d'una família molt pobre, que quasi no tenien de res: ni aigua potable, ni medicaments... Però el pitjor de tot això es que no tenien res per menjar.
Per aquesta raó, cada dia, Mol anava a un bosc situat a 6 km. de casa seva per mirar de trobar alguna cosa per posar-se a la boca. Mentre ella anava tota sola al bosc, 4 deIs seus 7 germans, junt amb la seva mare Anna ven a recollir el xic d’aigua que podien. Mentre, els altres es quedaven vigilant la casa amb el pare.
Cada dia, quan Mol anava al bosc, intentava trobar el que podia, pel bé de la seva família, ja que estava en les seves mans que els seus germans poguessin menjar..
Però un dia, a Mol li va passar una cosa que ni ella mateixa no hauria pensat mai en la seva vida: Com cada dia, havia d' anar al bosc. Es va calçar unes espardenyes quasi esberlades i es va tapar el pit amb una espècie de peça de roba rudimentària, feta a base de fulles (això sí, estava feta amb molta cura).
Després de "vestir-se", se'n va anar. Va seguir el mateix camí de sempre: a la sortida del poble, començava un caminet molt estret entre la vegetació abundant. Quatre km. més endavant, el caminet s'acabava per deixar pas a una filera de roques col·locades d'una manera molt curiosa: quedaven posades de manera que Mol no pogués passar. Però ella coneixia un secret: anant a ma dreta, arribava un moment que hi havia una roca de forma molt estranya: amb forma de cara humana. Sempre es parava allà per observar-la, ja que quan més la mirava, més li fascinava.
Però el més estrany d' aquella roca no era la seva cara, sinó que a la base hi havia una parra, que apartant-la, deixava al descobert un túnel de 1/2 km. que et conduïa a l' altre costat de les immenses roques. Una vegada allà, tot era qüestió de seguir un altre camí una mica més ample que l' anterior, que et portava directament al bosc.
Allà, Mol va intentar albirar alguna peça de fruita d'algun arbre, encara que fos una simple pinya de pi pinyoner, però no va veure res. En veure que no ho trobava, es va endinsar encara més al bosc, però tot i així, continuava sense trobar absolutament res mínimament comestible.
Estant sobre la branca d'un arbre, va veure la cosa més bella que mai havia vist: Una papallona d'ales daurades i dibuixos negres i blancs. Era preciosa! La papallona s'enlairà i Mol, com encantada, la va seguir, gairebé sense ser conscient del que feia. Després d'una estona, la va perdre totalment de vista. Va mirar al seu voltant, espantada: arbres, arbres i més arbres! Estava dar que s'acabava de perdre.
Va cercar i cercar per veure si trobava un camí. Va trobar un petit camí de sorra a uns quinze metres davant seu. No era el mateix camí pel que havia vingut, però tot i així, el va seguir. En acabar-se, es va trobar amb un lloc meravellós: un camp immens, tot verd (tot i que era hivern), amb unes flors que Mol no havia vist mai: n'hi havia de liles i grogues, de vermelles i blanques, de blaves, de negres i blanques..........N'hi havia a centenars. Que dic a centenars, n'hi havia a milers! Ella estava impressionada. Allò era un lloc d'ensomni! Però al bell mig del camp, va poder contemplar quelcom increïble: un pou. Mol va pensar si hi hauria aigua potable, ja que al seu poble n'estaven molt necessitats. Es va dirigir cap al pou, i hi va tirar una pedra, però en caure, no va fer cap soroll. Es va decepcionar bastant, la veritat. Però just al costat del pou, un vell rètol de fusta, deia:
"POU DELS DESITJOS"
Podria ser veritat? Mol ho dubtava, però per provar no passava res, ja que no hi tenia res a perdre..... Es va posar a pensar el que la faria més feliç a ella. Ja està, ja ho tenia! Aigua i menjar! Així que es va dirigir al pou i va dir: - Sé que és bastant difícil, però m'agradaria que hi hagués menjar al meu poble. - No, un moment No solament al meu poble, sinó a tota l'Àfrica! De l'interior del pou es va sentir un soroll molt estrany. Mol pensava si s'hauria fet realitat el seu desig. No es sentia segura i, se li va acudir una altre idea, es dirigí al pou i digué: - La veritat, és que m' agradaria tornar a casa. De sobte, va sentir una sensació estranya, i es va trobar asseguda en una cadira de palla, a casa seva. Inmediatament, va entrar la seva mare plorant d’alegria, i li va dir: - Mol, no t’ho creuràs, però... han caigut aliments del cel!!!!!!! Mol, sorpresa, no va dir res. Quan la seva mare se’n va haver anat, Mol va fer el somriure més gran de la seva vida.