Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor: Núria Martín Gómez
Pseudònim: Baobab
Va sospirar. Havia estat tota la tarda sola, sota el baobab de fulles
verdes, que llavors es disfressaven de Sol, en aquella posta.
Mirant el cel roig, un malestar, el neguit desconegut que des de feia temps,
l'empaitava de dia i nit, s'aguditza, provocant-li un calfred.
Va fer que s'aixequés dels peus de l'arbre. Ja feia hores que la mare li havia demanat que li dugués , quan tornés cap a casa, dues galledes d'aigua. Serena, les agafà, i deixant enrere el lloc més màgic del seu món, es dirigí cap a la font, al centre del poblat.
Encara de lluny, mentre s' hi acostava, els seus ulls van poder veure una silueta anciana, que vestida de blanc, jeia al costat de la font. Sol, com ella feia un moment, un home gran que no havia vist en la vida, la convidava a seure amb ell. No va saber que la va dur a fer-ho, potser li va recordar un avi...L'home li mostra les mans tot somrient, eren buides.
- M'ajudaries a aixecar-me, noia?- Que devia tenir aquella mirada inquieta,
d'ulls preciosos, que les paraules que va dir aquell home la van commoure tant?
Somrigué, i l'ajudà a alçar-se.
- Aquesta nit, quan la font sigui seca, en el vell baobab de fulles de
plata, trobaràs la pau per a tu, i, si vols, per a tots els que t'envolten.
Se'l va mirar desconcertada. Si la font no era eixuta! Des que vivia
no ho havia estat mai! L'escoltaria però, era un deIs seus millors dons,
el d'escoltar. Mentre, ompliria els cubells d'aigua. Però en desviar
la vista d'aquells ulls, I'antic desaparegué, deixant-Ia estupefacta.
Però, aquell sentiment va durar tan soIs un instant, s'esgota amb l'
última gota d'aigua, de I'única font del poble. Quina tragèdia!
D'on beuria el seu bestiar? D' on viurien ells? I el més insòlit,
com sabia I'home de blanc, el que estava a punt de succeir?
El cor se li accelera, va agafar ràpidament les galledes i va sortir esperitada cap a casa. L'aire li esgarrapava la cara com no ho havia fet mai, i al entrar, la noticia va irrompre en el silenci.
S'havia de convocar tots els habitants del poblat aquella mateixa nit, a la plaça de la font. Tot i que en aquell món era estrany, I'última cosa que podien perdre era el temps. Havien d'aconseguir aigua d'algun lloc, si no la fam seria completament devastadora.
Poques hores més tard, era tan soIs la claror la lluna, i una foguera viva d'espurnes vibrants el que il·luminava l'assemblea del poble. Ningú més, a part d'ella, havia vist l’ancià de blanc Havia donat l'avís, tenia una resposta, volia salvar el poblat, però ni sent així, els caps volien perdre el temps dignant-se a escoltar una noia jove.
Corregué fins al baobab, que llavors era tot de blanc, com la lluna
que li mullava la cara. Parà de cop al seu davant. Ella desitjava amb
tota l'anima que aquell malson acabés per sempre. EIs estels fulguraven
i plovien sota la remor de les fulles de plata, quan un silenci de neguit ho
envaí tot. Aquella pluja d'estels s'encadena per formar un extraordinari
riu blanc, que baixa a cobrir tots els camps i feu que la font ragés
altre cop i per sempre.