Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor: Ferran Gesa Vidal
Pseudònim: Kutó
- Guaita ! - em va dir la Roser tot assenyalant un petit eslògan. Vaig mirar en la direcció que el seu dit em marcava. Era una pancarta que creuava tota l’ample avinguda on visc jo. Una avinguda al centre de la ciutat, amb espectaculars i luxoses cases. La meva és la número dos. No només és la número dos del carrer, sinó és la número dos en tots els sentits: luxe, benestar, qualitat, riquesa, seguretat... bé tot això normal que necessitem per viure. Jo sempre ho he sentit a dir als de casa; quan arribem dels estressants creuers, de les cansades temporades d’esquí, dels llargs viatges exòtics: que bé que estem a casa !
Encapçalant la pancarta hi havia pintades de colors les siluetes d’unes mans. Vaig pensar que segurament es tractava d’un anunci per una nova exposició avantguardista en qualsevol de les moltes sales que hi havia en el meu barri.
Probablement el “papà” ja n’estava informat. Em va
sobtar, però, el text que hi anava a continuació: “L’ÀFRICA
TÉ FAM”.
- Roser, aquells penjolls d’or que et van portar els teus pares eren de
l’Àfrica, oi?
- Sí del viatge de l’any passat. Però això de fam
no me n’han portat mai.
El comentari de la Roser em va fer rumiar molt. Això no pot ser; a casa sempre m’han tractat cor què vols, cor què desitges, o almenys m’ho han fet creure.
Doncs ara resulta que m’han enganyat. Mai m’han donat, mai m’han portat, mai m’han regalat, mai m’han premiat amb FAM. Doncs ells ho han volgut. Seré jo qui descobrirà i portarà a casa la FAM.
La meva recerca va començar preguntant a l’entorn familiar, però
no en vaig treure cap informació satisfactòria; o bé no
ho sabien o bé no els interessava.
Amb els meus companys i amics no va haver-hi pas més sort. Mai n’havien
trobat ni pogut comprar.
Veient que no obtenia cap resposta positiva, vaig decidir actuar pel meu compte. Vaig tornar a llegir la pancarta: “L’Àfrica té fam”. Vet aquí la resposta: la FAM l’haig d’anar a buscar a Àfrica.
El meu pla va funcionar tal i com jo havia planejat i sense massa esforç:
vaig ensabonar els “papàs” per fer un viatge per Setmana
Santa: destí...Àfrica! objectiu: aconseguir FAM, ni que sigui
una mica per portar-la de record.
En obrir-se les portes de l’hotel, van deixar a la vista de qualsevol
un meravellós “hall”, on un recepcionista ens va atendre
immediatament i ens va acompanyar a la nostra “suite”. Un cop instal·lats,
i després de sopar, vaig anar a fer un tomb per l’hotel en busca
del meu objectiu: era a Àfrica, per tant, segur que trobaria la FAM.
Els peus em feien mal i tenia la boca seca de tant preguntar a tothom ; però res de bo. Fins i tot vaig mirar detingudament la carta del restaurant; ves a saber si la FAM era un plat típic: tampoc!
Potser l’endemà que havíem de fer un circuit per la ciutat
tindria més sort!
De bon matí va començar el meu esperançador dia: vaig aprofitar
totes les visites als museus, monuments... per investigar sobre el meu objectiu.
Res. Només una curiositat: en una de les moltes aturades vaig observar
una família especial. Com es pot anar pel món tan mal arreglat?
I el seu aspecte? Fins i tot feia angúnia veure uns nens tan prims. Quina
barra! Ja els podrien alimentar millor! Cansat i decebut vaig anar a dormir.
Tercer dia de viatge: vol en destinació Etiòpia. Només baixar de l’avió vaig notar una sensació desconeguda: potser era l’olor, la xafogor... M’hi estava acostant?
La programació del dia va ser diferent: cap museu, pocs monuments...molts carrers plens de gent, mercats ambulants i, sobretot, moltes més famílies peculiars com la del dia anterior.
Aprofitant un descans vaig preguntar al nostre guia pel meu objectiu. No feia cara de no saber-ne res. Al contrari, molt seriós, em va dir: “Per què ho vols saber tu això?” Fantàstic! La primera pista.
Animat per com anava la recerca em vaig disposar a preguntar a la gent forastera; tots em miraven rarament i m’estenien la mà caritativament però davant de la meva indiferència continuaven el seu camí.
Va ser al cap d’una estona que, deixant el meu grup, em vaig acostar a una barraca petita, descurada, deixada, buida on uns nens ploraven despullats al costat d’un plat buit. Un noi assegut a terra es va dirigir a mi amb cara trista i amb la mà estesa. Jo li vaig formular la mateixa pregunta: “què és la FAM? On la puc trobar? Ja fa dies que la busco i encara no en sé res!”
Em va fer entrar en aquell pestilent habitacle, l’olor em va impressionar
i el que vaig veure em va deixar mut: al fons, a terra, el cos esprimatxat d’una
mare, amb els ulls lluents, esgarriats i tristos... Vam seure a terra i el noi
va començar el seu relat:
- “No sé per què ho vols saber, però la fam és
això, és el que estàs veient amb els teus propis ulls.
La FAM és no tenir menjar, passar més que gana i tanta set, contraure
malalties, veure com els teus ploren i no poder-los consolar i, fins i tot,
haver d’acceptar la mort sense poder moure ni un dit. La FAM no l’has
de buscar. Ella et troba a tu sense avisar. No et serveix de res intentar amagar-te.
Creu-me. La FAM menja veritables vides humanes sense tenir en compte l’edat,
sexe, color, ètnia... Tens molta sort si no l’has de patir mai!
Tan de bo jo i els meus ens en poguéssim deslliurar. Perquè hem
hagut de néixer aquí, si tan aviat hem de morir, també,
aquí?”.
Em vaig quedar blanc, sense paraules, sense alè. Tot allò que
jo m’havia imaginat, era fals. La realitat era tot el contrari. Una realitat
crua, cruel, horrible, que m’havia deixat glaçat en mig de tanta
calor. Totes les esperances que la FAM fos un bon record turístic, s’havien
convertit en desesperació. Desesperació en veure un món
tan diferent al meu, tan injust, tan abandonat...
Tot d’una em va venir a la memòria la causa de la meva recerca:
la pancarta, les lletres, les mans. Ara entenc què signifiquen aquelles
mans. Són les meves, les teves, les de tothom.
Ho vaig parlar amb els pares. Els vaig fer acostar i respirar la trista realitat d’aquell moment.
Ara, les seves mans i les meves treballen conjuntament per intentar fer possible
el meu objectiu: poder despenjar per sempre la pancarta “L’Àfrica
té fam”.