Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor: Laura Ballart Díaz
Pseudònim: Caika
Una llum clara i esperançadora, entra per la menuda finestra de fusta envellida. Un nou dia es nat. A fora, un sol radiant il·lumina i escalfa el terra del desert. A l’horitzó és poden observar les muntanyes, altes i senyorials. Fa molta calor. L’escassa roba mal penjada en un petit estenedor de fusta de bambú, ja és seca.
L’habitació està tota il·luminada. Les petites i estripades cortines blanques, que tapen vagament la finestra, no poden aturar els potents raigs del sol.
La mare em crida amb força des de la menuda cuina de la cambra del costat “Caika estàs desperta?” Jo, m’acabo de despertar, però encara tinc són. L’arc de Sant Martí que dibuixa el sol al fregar lleument el bol d’aigua que jeu al costat del llit, m’hipnotitza.
M’aixeco plàcidament del llit. Em poso lentament les meves robes estripades. Amb miro amb simpatia i bons ulls, en el petit mirall trencat del davant de la finestra. Als meus cabells de color negre intens i pur, estan resplendents de joia.
Surto lentament de l’habitació, i hi faig una ultima mirada. A la cuina, la mare ja m’espera, esta fen pa. Me’n dona una mica, el boci és xic i poc consistent. Amb sento a la vella cadira de l’avia, a davant de la porta, i em menjo el trosset de pa amb molta gana. Mentre observo les cortines de la porta, bellugar-se lleugerament a causa de una petita ràfega de vent.
Mentre miro fixament les cortines, penso . En un dia tant bonic com el de avui, no podré anar a l’escola, com de costum. He d’anar a buscar aigua ja que el nostra poble és petit i solitari i no hi ha aigua corrent ni cap pou a la vora, i per poder trobar aigua potable és necessari recorre molts quilòmetres. El camí és molt feixuc, primer cal creuar un petit desert, desprès passar les altes muntanyes, i per últim arribar a una vall solitària i humida, on s’hi troba un minúscul llac amb una cascada d’aigua blava i cristal·lina. Les llegendes que expliquen els avis del poblat , diuen que allà s’hi troba el terrible monstre de les muntanyes.
Agafo el gran cossi que hi ha al costat de la porta, descorro amb suavitat les cortines de colors pàl·lids. Surto amb el gran cossi al cap. Em giro, observo durant un segon la meva casa, de fang, diminuta, escardada, vella i solitària.
Em giro i em proposo continuar el meu camí. La mare, em diu “Adéu, Caika, vigila”. Em giro, a través de les cortines puc veure la ma de la mare, movent-se d’un costat a un altre.
Començo a caminar per aquella terra eixuta i rescalfada. M’espera un llarg camí pel desert. El paisatge és monòton. Gairebé puc veure els raigs de sol tocar la sorra bruna.
Arrossego els meus peus descalços per la sorra bullent, ella, amb tota delicadesa, els acaricia dolçament. La seva escalfor és molt confortable. Els meus peus són petits i bruns. Les meves passes són lentes i curtes. La sorra s’escorre entre els meus petits dits i els hi fa pessigolles juganeres.
Em giro bruscament enrera, des de aquí puc veure el poble i casa meva, petita, llunyana, com un petit gra d’arròs. A l’horitzó, no és veu res, tot esta tranquil.
Mentre penso en la soledat del moment em giro bruscament tot seguint novament el camí. Davant meu, trobo un petit bri d’herba fresca i pura. Una flor de color rosat l’acompanya. Fan bona parella. La miro amb un breu i tímid somriure.
Estic cansada, m’estiro delicadament al costat del bri d’herba i la bonica flor. Començo a pensar: que faria jo, si fos una flor?
Quan fos primavera, ballaria sota la pluja amb els arbres florits, i quan sortís el sol, observaria encantada l’arc de Sant Martí creuant el cel blau.
A l’estiu, escoltaria el dolç cant dels ocells i jugaria amb el sol a fet i amagar.
A la tardor, ballaria amb l’harmonia del vent, que em portaria d’un costat a un altre, també diria adéu a tots els ocells que durant l’estiu m’havien fet companyia.
Quan fos el fred hivern, desapareixeria i esperaria amb impaciència el pròxim any.
Desfaig ràpidament els meus pensaments, i torno a la realitat. Però això no pot ser!. Jo visc a l’Àfrica. El meu, és un país, amb guerres, malalties i sobretot fam.
La gent del meu país te sempre les mateixes preocupacions: si ha tornat a esclatar una guerra o bé si ha hagut un nou brot de malària. Tot i així tots aquests problemes es podrien solucionar si tothom hi aportés el seu gra de sorra.
Finalitzada aquesta frase. Em quedo en silenci, els meus braços estan perfectament col·locats sota el meu cap. Miro fixament el sol, ja és tard!
M’aixeco amb decisió, agafo el cossi amb les dues mans i me’l poso al cap.
M’acomiado de la bonica flor i del bri d’herba. Segueixo caminant
per aquest desert calorós tot buscant una mica d’aigua. Mentre
m’allunyo sota el sol abrasador l’hi agraeixo a la bonica flor que
m’ajudes a fer aquesta interessant reflexió que m’ha permès
conèixer una mica millor el meu país, l’Àfrica.