Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Júlia Serrano Pinilla
Pseudònim: myBe
Àfrica, aquell continent tan especial, aquell que era I'únic diferent a tots els altres, que tenia alguna cosa personal, que encara era verge, salvatge, natural... només quan passava per aquell indret, la Mila mantenia I'optimisme, se sentia especial, encara important, imprescindible, no simplement un diamant penjat en la negre i monòtona nit tan sòls per fer bonic. Sobre aquell indret, sentia com encara, tot i que amb molt esforç, les seves petites espumes de lIum i calor podien arriba a la terra i il·lumina, si més no amb il·lusió, el cor de tots aquells que descansaven en petits refugis dibuixats sota la nit i en I'abrupta sabana.
Ja estava cansada ella de passejar-se sobre el cal de la Vella Europa o la poderosa Amèrica, allà, tan sòls, era una llumeneta més, un trist adorn del cel que ningú s'aturava a contemplar. Ella, tan sòls desitjava creuar l’atlàntic amb les seves companyes per observar una estona més, dia rere dia, la puresa de I 'Àfrica.
Amb el temps i I'experiència que havia anat adquirint al llarg dels
anys i dels viatges, havia descobert que I'Àfrica era el seu motiu, per
no abandonar, per seguir amb la seva tasca, per arribar a la fi del seu destí...
Ben bé, encara no sabia com tanta pobresa, misèria,... en definitiva,
el que a molts els podia semblar tanta poca cosa, a ella, la pogués omplir
tant, tant fins al punt de fer-Ia sentir capaç de brillar amb molta més
força. Però, ja se sap, a la vida no tot el que se sent ha de
tenir per força una explicació. L'únic que sabia ella,
era que el que li agradava més de l' Àfrica, eren sens dubte,
els seus ulls, els de tots aquells éssers que cada nit es trobaven mirant
al cel, que clavaven la seva mirada dins la seva lIum, com si estiguessin intentant
troba en ella una res posta
a totes aquelles preguntes que els plantejava la vida.
Des del trist nen ajagut a les afores del poblat, que cercava en el cel l'energia per seguir, per poder aconseguir un futur millor dins una terra on la majoria dels somnis tardaven poc en evaporar-se, igual que I'aigua que secava les seves terres i els seus cors a besar d’il·lusions.
Fins al viatjant que es trobava perdut enmig la immensitat del desert, amb I'únic anhel de trobar el camí per tomar a casa, amb els seus, aquell que avançava amb esforç, desant en les dunes les petjades de I'esperança.
Passant fins i tot per els ulls del lleó, que descansava com cada nit ajagut tranquil·lament en les branques d'aquell arbre que era el seu refugi, enmig d'una terra on I'únic que tenia valor era la llei de la selva, o hauria de dir de la sabana?
Però el que sempre trobava en comú en els ulls de tots aquells que habitaven aquella terra, era la fam. Però no sòls la fam dels aliments o de I'aigua, aquella que et rossega I'estòmac com els amargs pensaments rosseguen el cor del jove enamorat, la fam en tots els sentits, la fam de I'educacció, de la tecnologia, de la igualtat entre els dos sexes, de I'esperança per aconseguir un món i un futurs millors...
Si, era ben cert que a l'Àfrica Ii mancaven moltes coses, però també rebossava en riqueses, no d'aquelles que guardava en el seu interior, en el sòl, i que s'havien intentat endur milions de vegades els nombrosos colonitzadors... sinó de totes aquelles que no es veuen , aquelles que saps que estan allà, que les sents, que les notes, i que fan que et brillin els ulls ¡que se't dibuixi un somriure al rostre inexplicablement.
Les riqueses que regalaven dia rere dia els fills d'aquella terra. Els nens torrats de color, foscos com la nit, el negre horitzó que acompanya la Mila en tots els seus viatges.
Els somriures que dibuixaven tots aquells infants cada matí, en veure com un dia més havia sortit el Sol darrere les planes de la desesperació, un Sol traïdor, que els eixugava tantes coses... però malgrat tot, era I'astre més estimat, per tota el calor i sobretot per la blanca i càlida lIum que desprenia i que feina tan important i diferent aquell continent.
Perquè, era ben cert que I'Àfrica era el continent de la fam,
però era i és també encara, el regal més gran que
ens ha fet la terra i que encara es conserva, amb puresa, il·lusió
i esperança.