Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Laura González Moragas
Pseudònim: Famine
Roig de pura sang, vaig néixer en un petit poble poc anomenat de Catalunya, on vaig viure i em vaig llicenciar en Dret. La meva principal afecció era la política: el comunisme era la meva ideologia, englobava tots els meus objectius. Per això, durant els anys en que vaig poder votar, vaig recolzar any rera any els rojos, fins que un "bon" dia, esclatà la Guerra Civil espanyola. Allà tots els rojos érem perseguits. Lluitàvem contra els nacionals però el poder militar era seu; així que, les cartes ja estaven jugades, quedava la tirada final.
Sabia que si em quedava a Espanya, la carta que designava el meu destí seria la mort: la mort per la pàtria. És cert que sonava bé, però com a covard que vaig ser, vaig preferir passar a segon terme i mentre els meus companys lluitaven al front, jo vaig defugir de la batalla: em vaig autoexiliar. Només vaig poder aconseguir un passatge per a Guinea Equatorial, que llavors era una colònia espanyola. Vaig esperar, però, no trobar el mateix panorama que al meu país i amb uns gargots em vaig acomiadar d'aquella estimada pàtria.
Així, ja em trobava a vapor cap a un nou continent, un nou país que no creia que em pogués donar més que Espanya. L'arribada va ser molt dura; em semblava que ja no estava en el meu planeta: havia deixat enrera tots els avenços tecnològics que jo trobava d'allò més normal i la faç s'havia enfosquit en tots els rostres. Es respirava misèria en l'ambient, la pobresa pròpia d'un país del tercer món. Em trobava en una nova terra: una terra fèrtil però alhora esgotada, un temps modern però alhora antiquat.
Tot era diferent, amb excepció de la llengua: era un gran avantatge poder-se comunicar. Així, l'únic que podia aportar a aquella gent era un perfecte espanyol, per la qual cosa vaig començar a exercir de professor d'una escola. El primer dia, en acostar-me al centre, una nena de faç marró intens i d'ulls negres penetrants, em dirigí una mirada de dalt a baix i després, se'm presentà tan decidida com havia estat allà palplantada al meu costat: es deia Amanishakhete i tenia 8 anys; estudiava a aquella escola i era òrfena des de que nasqué. Després de classe, a l'hora de plegar, se'm va acostar i em va agafar la mà. Era el primer gest amistós amb aquell nou continent, semblava un bon començament. Vam establir una llarga conversa, i, amb la meva "gran" facilitat per entendre aquells noms, vaig decidir dir-li "Àfrica". Entre tot, em va explicar com n'era de dura la vida allà: l'aigua era sempre escassa; algunes persones s'havien de desplaçar quilòmetres per aconseguir algunes garrafes d'aigua (no potable la majoria de vegades), i patien plagues a les collites freqüentment, cosa que els portava crisis de subsistència. Però, a més, els militars s'aprofitaven de les dones i moltes vegades eres violades.
Aquella nena em va ensenyar món: em va mostrar les realitats més cruels, em va portar pels llocs més amagats i bells, em va fer despertar els sentits en aquell nou lloc.
Així van passar els mesos i els anys: la Guerra havia acabat i l'amistat entre l'Àfrica i jo creixia; érem ja com germans, com família. Entre l'escola i les hores que passàvem junts fora d'aquesta, em va ensenyar a veure la vida d'una altra manera, amb uns altres ulls: em va fer viure i sentir una nova cultura, em va fer comprendre el món del revés, em va ensenyar que res és impossible. Però entre tanta meravella, m'esgarrifava de la pobresa, la fam, la misèria que passava aquella gent: treballaven, mai més ben dit, com negres per obtenir uns beneficis escassos: es deixaven la vida en els camps, es deixaven l'esquena en el transport de l'aigua, es deixaven els peus en els durs camins de pedra, però creien que això era l'única manera de viure, la normal. Per això, no es queixaven, només subsistien, perquè no sé si d'això se'n pot dir viure.
Nosaltres, els dels països "rics" els hem explotat des de sempre: que si esclaus, que si petroli, que si mà d'obra... Ells sempre s'han endut la pitjor part i per culpa nostre viuen avui com viuen. No són ells els que haurien de pagar les nostres accions amb la seva vida, hauríem de ser nosaltres els que paguéssim amb la vida les nostres accions.
Cada dia d'ençà que vaig arribar em desperto amb la llum de l'alba: una llum rogenca que crida, que plora, que cega, que mata, que anuncia "L'Àfrica té fam", dia rera de dia. No només fam de menjar: fam de pau, fam d'aigua, fam de justícia, fam de llibertat, fam de tot el que els és privat sense motius.
La terra crida, els seus habitants ja han emmudit de tant cridar i no ser escoltats, el sol avisa, l'aigua se'n va. Per què serà que tot marxa enrera en aquest continent? En canvi, els seus habitants no tenen res, però s'ho donen tot.
Àfrica m'ha ofert una segona oportunitat de vida, un nou inici lluny de la meva pàtria però a prop de tots els cors. Ara em sento africà, no espanyol. Fins i tot em fa vergonya dir que sóc europeu, perquè a sobre de ser el causant dels mals d'Àfrica m'atreveixo a prendre'ls més del que ja els hem pres.
La meva vida aquí ha donat un gir de 180º i no el desfaria per res del món: Àfrica és la meva llar però al sentir que Àfrica té fam el món se'm desmunta. La gent no sap com viuen els d'aquí, no es fan el càrrec que mentre ells van de compres o es miren a l'espill, milers de nens s'estan morint.
Tants diners que els donem, no valen per res. Els donem menjar, però
no els ensenyem a conrear: els deixem morir de fam. Els ensenyem a llegir i
a calcular, però no tenen res on poder-ho emprar! Els fem perdre el temps:
els deixem morir de fam. Els causem plagues, els fem ser pobres, els fem restar
en la nostra Edat Mitjana: els deixem morir de fam.
Aquí és on he après el vertader sentit de la vida i la mort. Ja no em fa por morir, morir no és tan tràgic com ens anuncien als països europeus.
Ja no enyoro la meva terra, anhelo aquesta nova pàtria.
Fa 11 anys que sóc aquí i que conec l'Àfrica: aquella nena tan dolça s'ha convertit en tota una dona! Està casada i ja és mare de dos nens. I jo, ja en tinc 39! Els cinc som com una gran família. Però ara fa uns dies va passar una desgràcia al poblat. Uns militars van violar una noia i moltes famílies castiguen amb la mort una violació per "mantenir la seva sang neta". Així que la Nyuma ja no està entre nosaltres. Ha sigut una gran pèrdua.
Avui el sol ha brillat més que mai: sembla que serà un gran dia. Tot està anant normal: l'Àfrica ha anat a buscar aigua, el seu marit està treballant al camp i els nens, estan dibuixant. Jo estic amb en Cobi -el meu gosset-, tot avorrit. Estic distret. Però, un fort xivarri davant de casa... un truc a la porta... i uns crits desbaraten la meva serenor. Han vingut cinc noies i quatre nois, m'expliquen.
Què ha passat!? És l'Àfrica. Què li passa!!?? Una desgràcia, una altra desgràcia! Uns militars l'han violat, està ferida. L'anem a buscar. La portem a l'hospital. Ens tranquil·litzen. La veiem, es curarà. Però, i el seu marit? Què farà? La perdré? La matarà? Què passarà? Està trista, els ulls li ploren. Vol ser forta. No pot. Té por. Jo li vaig ensenyar la por: tant de bo mai li hagués mostrat M'agafa la mà i uns llavis m'acaronen la galta. L'Àfrica és tan tendra, tan indefensa. No la vull perdre. Arriba el seu marit. La veu, la mira amb menyspreu. Ella aparta la mirada, baixa el cap i una maror de llàgrimes cauen sobre el seu vestit. La seva vida o la seva mort estan a les mans del seu marit: la lapidarà; un roc al cap serà suficient. Ell vol mantenir l'honor, però jo no la vull perdre.
Arriba el dia. L'enterren fins el coll i abaixa el cap. Està espantada. Té por: la valentia la traeix. El seu destí s'uneix al de la Nyuma. El seu marit es prepara i llança. "No!", se sent. Un cop de roc és l'única possibilitat de matar-la, i falla! Què passa? Algú s'ha interposat? Qui? Jo, jo mateix. Allò que no vaig fer per la meva primera pàtria ho faré per aquesta: moriré per ella, faré el que crec que he de fer. "Àfrica, tu m'has mostrat la vida, el mínim que puc fer és morir per tu". Rebo el roc. Se sent un plor. És la meva fi.
"Àfriques, vosaltres sou les víctimes, no les culpables;
no heu de pagar per les accions dels altres: deixeu enrere la fam, proclameu
els vostres drets d'ara en endavant."