L'Àfrica té fam

Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Nora Rivas López
Pseudònim: Aron Sabir

Me n’anava a l’Àfrica! per fi havia aconseguit el viatge que tan desitjava, podria veure els negrets de l’anunci de la televisió cantant aquell “kugungele” tan famós que ara era la moda entre els meus companys de classe, descobriria d’on ve aquella noia immigrant tan estranya que mai parla amb ningú per culpa de les rialles d’alguns en sentir-la parlar amb l’accent tan peculiar que té; he de reconèixer que quan em van dir que ella seria la meva parella de treball en el viatge a l’Àfrica no em va fer pas gràcia, just al contrari!

Em pensava que m’avorriria com una ostra i que hauria d’acabar fent el treball jo tot sol, ja que la majoria d’aquesta gent sol anar molt despistada a causa dels problemes que tenen amb la llengua; jo hagués preferit mil vegades més anar amb en Daniel, el meu millor amic, amb ell passava unes estones estupendes que mai ningú em faria oblidar, o en Carles, un noi d’allò més llest, era capaç de memoritzar tot un paràgraf de cinc línies en deu segons, amb ell aconseguiria aprofitar l’estona i treure un deu en el treball.

El dia que vam sortir aquella noia m’estava esperant a l’aeroport per començar el viatge junts, jo la vaig mirar i ella em va somriure, però jo només tenia ulls per els meus amics que una mica més enllà em miraven amb una rialla burleta.

Durant tot el trajecte jo anava molt callat i ella de cop em va dir: - l’Àfrica té fam!. Jo em vaig quedar sense saber què dir i vaig pensar: Què diu aquesta ara? A aquesta nena li falta un bull!. Però ella ràpidament va dir: - Em dit Kode Ardo, sóc africana i vaig néixer a Benín. Curiosament Benín era el nostre primer destí. Jo em vaig quedar molt astorat i la Kode sense vacil·lar em va preguntar: - Què penses quan sents la paraula “Àfrica”? I jo sense pensar-ho massa vaig contestar: - Normalment en recorda aquell graciós anunci de televisió en què uns massais salten i corren per la sabana demanant “Estrella Dam”.

La Kode no va dir res més durant tot el viatge i quan vam arribar a Benín la vaig trobar una mica nerviosa. Quan ens portaven de camí al nostre allotjament em va començar a interessar tot el que m’envoltava, vaig deixar de preocupar-me pel que feien els meus amics i vaig fer-li moltes preguntes a la Kode, ella semblava saber moltes coses sobre aquest país i estava molt disposada a parlar, i em va dir que el seu país lluitava contra la pobresa, que dos de cada cinc dels seus habitants són analfabets, que a més a més no tenen accés als serveis de salut, que estan desnodrits i que per això corren el risc de morir entre l’any i els quatre anys. Estava indignada i anava pujant el to de veu mentre deia: - l’Àfrica sobrepassa tots els rècords de pobresa.

Com es possible, si té un subsòl tan ric?. Encara que al camp la gent viu una mica més bé perquè s’obtenen algunes coses de franc com l’aigua i la llenya, però a la ciutat tot s’ha de comprar.

Tot això en va fer reflexionar sobre aquella xerrada a l’escola a la que van venir alguns membres d’Amnistia Internacional i ens van explicar que 120.000 nens africans (alguns a partir dels vuit anys) van ser obligats, a punta de pistola, a convertir-se en nens soldats, els van segrestar quan jugaven al carrer, quan estudiaven a les aules, fins i tot els van treure de casa seva i que a les nenes segrestades les van violar i les van explotar sexualment. En el moment de la xerrada tot m’havia semblat com molt llunyà, però ara em resultava horrible, no m’ho podia creure!.

Jo pensava que aquest seria el gran viatge de la meva vida, en què residiríem en fantàstics hotels de luxe i un guia amb un accent d’allò més divertit ens portaria a veure (com el qui va al zoo) les misterioses i salvatges tribus de la selva. I ara m’adonava que aquesta era una imatge per a turistes que ens han venut les agències d6e viatges; però... és realment així aquest immens i meravellós continent? Potser el que les grans empreses volen amagar és el masclisme, els caçadors furtius, les guerres, el mercat de persones i sobretot la fam que pateixen els africans.

Per què l’Àfrica passa gana? Vaig preguntar a la Kode i ella em va respondre que hi havia moltes teories i que totes poden ser certes: Pot ser culpa dels interessos econòmics i polítics dels països rics d’Occident o de les grans multinacionals, o pot ser culpa del propi govern de l’Àfrica, o també pot ser per causa de les continues guerres en les que esta immers aquest continent; possiblement sigui una mica de cada cosa. I jo em pregunto a mi mateix: - Per què ningú no hi fa res? Sé que moltes ONG treballen per acabar amb la misèria i la gana d’aquesta gent; però per què no reben tota l’ajuda que necessiten, si en el món Occidental vivim amb tants luxes?.

Molt inquiets vam continuar el viatge fins a Ruanda on per mostrar als visitants que es un país respectuós i important fan una política de “sanejar” la ciutat fent fora d’ella a aquells que no tenen un bon aspecte o una bona casa. S’han pres mesures per destruir les cases situades als barris pobres, perquè els rics tinguin lloc per construir; encara que el govern té coneixement de que el 60% dels habitants viuen per sota del llindar de la pobresa i per suposat que passen molta gana i moren desnodrits.

Amb l’ajuda de la Kode vaig conèixer bastants africans i em vaig adonar que fonamentalment eren gent altiva i orgullosa, que sabien afrontar els seus problemes amb valentia i coratge, però que tenien moltes preguntes a fer i molts “perquès” sense respostes.

També vaig conèixer un periodista francès que feia sis mesos que estava a Ruanda i ens va explicar que a tot plegat s’hi afegeix el problema de la SIDA, perquè es el continent que més està patint aquesta malaltia. I per si això fos poc les aportacions internacionals es van reduir quan va succeir el tsunami a l’Oceà Índic.
Per la nostra sorpresa vam haver de sortir de Ruanda empaitats per la guerra que allí existia, això va ser el que va fer vessar el got i més quan vam saber que també es trobaven en estat de guerra Angola, Burumdi, El Congo, Sud Àfrica i Zimbabwe.

Va ser molt dur continuar el viatge en aquestes condicions, veiem tota aquella gent suportant una carrega tan feixuga. Realment havia sigut el viatge de la meva vida però no per les raons que jo em pensava si no per altres més profundes i emotives.

Mentre esperava el meu vol de tornada al meu cap només hi voltava un pensament: 22 MILIONS DE PERSONES AMB NECESSITATS ALIMÈNTARIES! Ara entenia les paraules de la Kode quan molt seriosa va dir: L’ÀFRICA TÉ FAM! I jo pensava que li faltava un bull! Ara m’adono que és la persona més sensata que he conegut a la meva vida. Jo estava totalment cec.

Estic content de haver-la tingut com a companya de viatge, no en podia haver tingut una altra de millor!.

Ja no pensaria mai més en coses trivials i em preocuparia de buscar alguna ONG o alguna associació que tingués com el seu objectiu principal EVITAR LA FAM I LA INJUSTICIA ARREU DEL MÓN i amb aquest interès la Kode i jo vam fer el nostre treball sobre l’Àfrica.