Premi Categoria de 16 a 18 anys
Autor: Alba Dalmau Viure
Pseudònim: Nump
Un grup d’imaginaris rebels l’havien pres d’entre els llençols. La seva missió: arrasar tot allò que trobessin pel passadís. Abans, però, s’havia de preparar per sortir a combat: el tovalló de quadrets vermells i blancs amb taques de xocolata al cap seria perfecte per despistar l’adversari, enmig d’un terra blanc i parets vermelles. Va obrir el pot de salsa de tomàquet i hi enfonsà dos dits decididament, ansiós perquè comencés la missió. Amb el gest frunzit, es va ratllar la cara amb el cor des de la punta del nas fins a l’índex sota l’orella, era el maquillatge definitiu per despistar l’enemic de plasma, no podien fallar. Les armes: un bracet infal·lible de 9 anys d’antiguitat però d’una potència sorprenent es tensava, amb el dit índex estirat i el polze alçat: tot a punt per disparar.
Sis països sud enllà Justice es preparava per una missió semblant, vestit amb una tela verdosa al cap per tal de confondre’s amb un matoll, i uns pigments marronosos que el fonien amb el paisatge. Durant la nit, la seva pell fosca semblava desaparèixer, afegint en la negror dues estrelles aterridores, que pampalluguejaven segons el capritx de les parpelles. I les seves armes eren enormes metralladores prolongades d’infants. Peus nus, que prometien silenci, i en el pitjor dels casos el cruixit d’una fulla seca o una picada de serp amiga.
A l’habitació violeta del costat del menjador, l’Anna- la germana del Gerard - acabava de ser “mare”. Feia molt temps que anhelava aquella criatura: l’havia demanada entre les fruites de plàstic de la cuineta i aquell conte del peix irisat a la carta dels reis. Totes les seves amigues anaven al parc amb els cotxets, o amb les seves filles de joguina en braços. Creia que ella mai en tindria cap, però finalment, després de nou llargs mesos d’espera, va arribar la Sally, embolcallada en una placenta comercial de lletres roses i caixa reciclable. Tenia la pell freda i els cabells fins els genolls i aquells ulls, aquells ulls que no entenien de tendresa però que pel vidre sempre semblaven a punt de plorar.
En canvi, l’Isha, la germana petita de Justice, ja s’havia acostumat a desxifrar què significava cada llàgrima, semblava que per fi hagués trobat la misteriosa clau de plor, que col·locada depenent de si es tractava d’una partitura matinal o nocturna volia dir una cosa o una altra. Aquella melodia sovint era acompanyada per la seva segona veu: de mare jove que traginava a la seva filla (dolç pes de vida), amb un farcell a l’esquena que feia de balança amb el càntir de l’aigua que anaven a buscar pels soldats.
I quan el father d’aquells marrecs va fer un crit, tots es van arrenglerar de manera perfectament simètrica, excitats, amb la mirada roja, a punt per sortir a matar, igual que en Gerard, que amb els mitjons vermells estava llest per ultrapassar qualsevol obstacle que se li posés pel davant. L’oïda a punt per sentir l’enemic, i a la butxaca del pijama una galeta d’avellanes per agafar forces, silenciosament darrere el tinent que controlava l’Small Boys Unit, alerta de qualsevol detall que pogués delatar l’enemic: Ssshhhhhht un soroll: tan sols una branca caiguda, només el cliiinc del forn, endavant. Amagats darrere els matolls, els coixins, i tots seguien de puntetes tremolosos pel fred de la nit que arriba, suós per un excés de calefacció. I sobtadament, un company pres per la nit, condemnat pel pes de l’arma i contraccions de tristesa va caure derrotat, als altres no se’ls va permetre ni allargar-li la punta dels dits, de sobte el telèfon va sonar: era el seu amic, s’havia trencat una cama jugant a bàsquet, i li explicava com n’era de divertit caminar amb les crosses. No hi havia temps per perdre, s’havia de continuar endavant esperant trobar un enemic ¿es deixaria ferir l’avi?, i aquella filera seguia desafiant la nit, ja que sinó el duel estaria perdut en el primer pensament, havia rodejat la taula del menjador, incrèdul, havia mirat sota cada cadira, i ara espiava des de darrere el sofà, de lluny se sentien unes passes, l’enemic? O tan sols l’àvia amb les seves amigues? Sense avisar-los: PAPAPAPAPAPAPAPAPAAAAM foc, crits, bombes, crits, coixins, sang, crits, salts, bales, ferides, taques de tomàquet en el sofà blanc, mort i plors, plors, plors, plors, plors, plors, plorssss...
Entre tant rebombori l’Anna es va espantar i amb l’ensurt li va caure la Sally al terra, que sintètica, va rebotar escales avall, igual d’hipòcrita que sempre: amb aquell riure, la pell rosa i un somriure.
L’Isha, igualment, va prémer la seva petita de tal manera que els batecs galopants s’acompanyaven, i en el silenci només els separava una llàgrima.
Quan va arribar la mare i va veure que el seu sofà blanc havia estat víctima d’un combat imaginari, ple de nafrades de tomàquet, va castigar el Gerard a la seva habitació sense berenar, mentre que esgotada per la dura jornada laboral es va asseure al sofà, i impressionada davant unes imatges esgarrifants va pujar el volum:
“Avui els afores de Freetown, capital de Sierra Leone, han estat l’escenari d’una mortal guerrilla entre pobles. Es desconeix els nombres de víctimes, però es pensa que més de 300 nens soldats, que prèviament havien estat segrestats de les seves famílies, han perdut la vida”
Amb el cor encongit, la mare va tastar una taca del sofà i, inconscientment,
es va sentir alleugerida que fos tomàquet, tan sols tomàquet.