Premi Categoria de 16 a 18 anys
Autor: Marta Ventura Asturgó
Pseudònim: Innocent
No conec el somriure. No conec l’alegria, ni tan sols els crits de joia
dels menuts. Gemecs. Plors desesperats. Elegies de dolor. El meu pa de cada
dia. No sents el rebombori de pena que vaga entre oceans? No veus la meva quitxalla
panxuda privada d’infància? No et commou això? No. A tu
no et sap greu. Fins i tot gosaria dir que te’n sents satisfeta o orgullosa.
No tens cor. Fam, tu n’ets la culpable.
N’estic tipa d’aquests plors que se m’han ficat dins el cap.
Dels quilòmetres i quilòmetres que recorren els meus habitants
per un reconfortant glop d’aigua. Deu ser potable? Segurament no. Treballs
mal pagats per una suculent llesca de pa. Nens i nenes que no coneixen els jocs.
Tràfic de persones per fugir de la situació, de la nostra situació.
Tots ells són els meus fills. Que dur és l’ofici de mare
quan només vius la desgràcia!
Mai m’has abandonat, companya de fatigues indesitjable. Mai. Hem viscut
juntes les desgràcies més temibles. Has estat al meu costat quan
sofria el dolor més indesitjable. Fins i tot m’has acompanyat en
el dol pels fills morts. Sempre al meu costat. Sempre. Sempre impedint el meu
pas. Sempre. Sempre obstaculitzant l’opció al progrés. Sempre.
Nadons i més nadons. Morts. Ni una llàgrima de dolor vessada dels
teus ulls. Manca d’aliment. Sacrificis i més sacrificis. Ni un
sol gest de dolor. Ni tan sols una treva. Collites i més collites llençades.
Mai t’has pres un dia de descans. Com pots ser tan freda? Ni una sola
paraula tranquil·litzadora, ni un sol gest amable, ni una sola llàgrima...
ni tan sols una mirada de compassió. És que no tens sentiments?
O és que es tracta d’una venjança?
Fes una ullada als infants d’arreu del món. Criatures innocents
incapaces de ferir. No veus certes diferències? He sentit mainada marranejant
per supèrflues ambicions capritxoses. He vist plors de decepció
per innecessaris desigs llaminers. Sucosos i nutritius plats plens, tots ells
llençats. Mira els meus infants. Simplement ploren per un plat d’arròs.
Són plors a la vitalitat. Plors a la supervivència. Somiquen de
ràbia. Somiquen de gana. Somiquen d’impotència. Com pots
ser tan cruel? Fam, tu n’ets la culpable.
Enyoro la tranquil·litat mai viscuda. Enyoro l’alegria inexistent.
Enyoro els tips de riure despreocupats. Enyoro la felicitat desconeguda. Enyoro
tantes i tantes coses, tants i tants sentiments que mai he arribat a viure.
He perdut el ritme del món. Sóc incapaç de seguir caminant
al seu pas. Tinc la sensació que la Terra prescindeix de mi. Sempre he
anat a remolc del carro conduït per les envejables potències. Sempre.
Tot això per culpa teva. Mai has volgut que aixequés el cap. Mai
m’has permès un esforç, per petit que fos. Mai.
És que els meus fills no tenen el dret a la vida? Sembla que els hagis
sentenciat a mort. És que no tenim dret a la rialla? És que només
podem plorar? És que som els únics capacitats per suportar la
duresa de certs treballs? O és que el nostre destí l’ha
designat el patiment? És que no tenim dret a viure lluny de perill? O
és que el món no està pensat per a nosaltres? Ens has sentenciat
a mort?
És que la meva gent no té dret a un grapat de llegums? Els està
prohibit una bona glopada per calmar i satisfer aquella set tan profunda? No
tenim dret a una mica d’higiene?
Tens els ulls ben foscos. És la taca de tantes morts. Una rere l’altre.
Tantes n’has causat. Deus tenir mala consciència. A la nineta veig
cares de dolor. Cares de sofriment. Deus tenir tants i tants crits de patiment
dins el cap.
He sentit plors d’incomprensió. He sentit gemecs de ràbia.
Crits de turment. Martiris i suplicis. Tu també els has sentit. He vist
de prop la lluita per la supervivència. He vist les rialles de panxa
plena. He vist crits de joia per un gra de sèmola. Tu també ho
has vist.
No vull convertir-me en la teva còmplice. Cada vegada que mort un dels
meus fills, cada vegada que t’endus un nadó o que prives de llum
una velleta em fereixes. És tan gran la ferida que m’has deixat
oberta. No tens compassió. No saps què és la llàstima.
No coneixes el gust del dolor. Ni tan sols la por de creure que has estat escollit
per no obrir els ulls mai més. Ets tan ignorant.
Ets cruel. Ets ferotge. Ets injusta. Ets miserable. Fins i tot m’atreviria
a anomenar-te sanguinària i salvatge. Inhumana. T’odio, fam. T’odio
amb la més robusta ràbia que em surt de l’interior. T’odio
i ho diré ben alt. Que tothom et conegui. Que tothom sàpiga com
n’ets de culpable.
Jo, Àfrica, estic condemnada a viure amb tu, Fam? Fuig d’aquí!
Marxa. Marxa ben lluny. No et vull veure mai més. Que no senti parlar
de tu. Marxa i desapareix. Esfuma’t. Esfuma’t. Fuig per sempre més.
Que ningú es vegi obligat a conviure al teu costat. Ja has fet prou mal.
Ves-te’n d’una vegada. Consumeix-te. Esborra’t. Com si no
haguessis existit. Suprimeix-te. Que no quedi cap record. Ves-te’n i t’oblidarem.
Fuig d’una vegada!