Premi Categoria de 16 a 18 anys
Autor: Anna Palaudàries Alarcón
Pseudònim: Malson
Des de què els nens i nenes del primer món naixem, l'escola, els pares, els mitjans de comunicació, etc. comencen a parlar-nos de l'Àfrica. Ens diuen que és un continent gran, on hi ha molta gent, poca aigua, poc menjar i molta pobresa. I nosaltres, com a nens i nenes que no hem passat mai gana, ni set, ni cap tipus de mancança vital, no podem ni imaginar-nos de què ens estan parlant. A més, veiem tan lluny aquest problema que al cap d'un parell de segons ja ni ens en recordem.
A mida que ens anem fent grans, les preocupacions alienes deixen d'importar-nos i ens centrem en les nostres vides, que ja considerem prou complexes i difícils de solucionar.
Aquesta complexitat i dificultat però, queden lluny del límit entre la vida i la mort, que per a nosaltres quasi ni existeix i que busquem absurdament conduint a tota velocitat o practicant esports d'aventura.
I mentre patim perquè el nostre equip de futbol ha perdut o perquè els pantalons no ens entren, el nivell de població de l'Àfrica creix amb la mateixa intensitat que ho fan la fam i la sida, epidèmies massa cares d'eradicar per a un país endeutat amb un primer món que tant de temps enrere irrompí al cor de l'Àfrica fins que en xuclà tota la sang.
És clar que abans de l'arribada de la colonització a l'Àfrica, aquesta no tenia la mateixa tecnologia de què a Europa es gaudia, però per altra banda, no tenia els problemes de contaminació que a Europa aquesta tecnologia produïa. A la vegada, i degut a la seva organització tribal en la que cadascú tenia els seu propi territori i ecosistema, no patia fam ni set, encara que els seus habitants haguessin de treballar durament la terra per a aconseguir-ho.
Àfrica va començar a ser colonitzada a gran escala. Els territoris foren repartits, les famílies separades i barrejades amb tribus rivals i el seu ecosistema destruït. En conseqüència, hagueren de començar a treballar en fàbriques per a no patir fam i entraren en el sistema que els havia pres la llibertat. Ho varen fer però, a canvi d'un sou que no els permetia ni menjar, però amb el que varen viure durant dècades.
Quan els nous països africans aconseguiren la independència, ja res fou igual que abans. Els antics territoris fèrtils jeien erms o contaminats, els pocs boscos existents talats i la vida començà a tenir un altre objectiu: sobreviure.
Així, els països del primer món decidiren que alguna cosa s'havia de fer, i enviaren diners per a invertir en tecnologia, que posteriorment s'hauria d'emprar per a recaptar diners que servirien per a pagar els deutes amb el primer món. Un fet absurd si es considera que Àfrica hauria d'obtenir diners del primer món per a pagar els deutes amb aquest.
Moltes vegades, aquests diners eren enviats a governs corruptes, que van ser els primers en dirigir els països africans. Així doncs, els diners desapareixien tan bon punt com arribaven al país. Un altre mètode, fou i avui dia encara és, el d'enviar menjar, però això només empitjora la situació. En arribar aquests productes a la població, aquesta no es gasta els diners en els agricultors locals, que es veuen abocats a la ruïna i que, per tant, no poden gastar-los en altres productors locals, portant a la total dependència de les ajudes de l'estranger.
Els problemes a l'Àfrica però, han empitjorat amb els últims anys degut a la sida, que trepitja encara més fort que no pas la fam.
Molts ens preguntem què hi podem fer, i la resposta no és mai
fàcil de cercar.
És tan gran el problema, que sols pensar-hi ens desborda i hi desistim
ràpid, incapaços de trobar una solució que abraci tants
matisos. Tot i així, aquest problema només és d'un tipus,
d'un dels més difícils de tractar: econòmic.
Ningú sol però, pot acabar amb la fam i la sida, sinó que ha de ser barrejant, compartint i comparant punts de vista a nivell mundial , ja que és un problema global que a la llarga, sinó paguem nosaltres, pagaran els nostres fills, doncs avui en dia la nostra economia encara es basa en productes importats de països del tercer món.
No obstant, no és un problema del poble, ni de l'africà ni el de cap lloc, sinó que és un problema de les classes dirigents, d'aquelles que van colonitzar i després deixar l'Àfrica enrere. Aquestes han de ser les que suprimeixin el deute i les que demostrin que els importa més la vida a la terra que no pas el capital.
Aquest pas però, no serà mai donat si nosaltres prenem consciència d'aquest problema i, en conseqüència, decidim actuar.
La solució per a aquest problema, doncs, començaria per acceptar que aquest existeix i que nosaltres en formem part i que en podem ser futures víctimes. De fet, l'emigració dels països del tercer món al primer, no és més que el resultat d'una mala i poc responsable descolonització.
La millor opció però, seria proporcionar educació, que és la base humana per a fer viure i créixer un país desestructurat, ja que aquesta és l'única manera de què s'aconsegueixi la independència econòmica i vital amb els recursos del propi país. De fet, és l'educació el que manté vius els països del primer món.
I és precisament la nostra educació, la que ens arriba per tot
arreu i la que moltes vegades ignorem, la que pot canviar el món, ja
que és la ignorància la que porta al menyspreu i al racisme, les
malalties que causen epidèmies com la fam o la sida.