Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Victor García
Pseudònim: Jotake
Una nit jo vaig sortir de la meva barraca i vaig agafar el vestit de la meva mare. Quan mirava aquell vestit, recordava la seva cara, í quan em deia: -Laya, com és que t'estimo tant?
Una llàgrima va lliscar des dels meus ulls fins a la meva galta. Perquè les coses eren tan injustes? Per que aquí no hi havia aliment, ni aigua? La mare havia mort de fam mentre buscava un lloc en tot el Sàhara on poguéssim gaudir una mica més i tenir cobertes les nostres necessitats. Com deia, vaig sortir de la barraca amb el vestit de la mare Em vaig dirigir cap a casa d'en Marc, la seva família era la més adinerada de la regió i tenien una biblioteca a casa seva.
Cada nit, en Marc i jo, que érem molt amics, anàvem a llegir un conte a la biblioteca de casa seva. Aquella nit vaig escollir un llibre que es titulava:
"Les llums del far" Jo, el vaig obrir i em vaig disposar a endinsar-me en ell. El protagonista es deia Joan i es donava la casualitat que la seva mare, com la meva, també havia mort. El nen, es va despertar un matí assolellat, però ell, dins seu, se sentia trist perquè se'n recordava de la seva mare. Una nit, en Joan i el seu pare, cansats de plorar nit i dia per la mort de la mare, van decidir anar-se'n al far de Badia Blava a posar tots els records de la mare al far.
A l'entrada, van veure una nota que deia que els llums d'aquell far havien estat encantades, i a la persona que les encengués amb amor verdader, se li compliria un dels seus desitjos. Van pujar les escales de cargol fins arribar a dalt del far, van encendre els llums amb amor verdader i van dipositar a sobre un llit totes les coses de la mare. Quan van haver passat tres dies i tres nits, en Joan, el seu pare, i la seva germana es van oblidar completament del mal dia que la Teresa, la mare d'en Joan, havia mort deshidratada. Vaig tancar el llibre i a la contraportada vaig veure un mapa que mostrava on era situada Badia Blava. Vaig pensar:
-I si existís aquesta tal Badia Blava? Podríem anar a viure aIlà, a la vora del mar, amb aliment i aigua, així, podríem satisfer les nostres necessitats més bàsiques.
-Marc - vaig dir: - Em regales aquest llibre si et plau? -És cIar que sí! Si en tinc de sobres- va dir ell. -Gràcies
Em vaig acomiadar d'ell i vaig anar a casa meva, amb el llibre i el vestit. Quan vaig arribar a casa, li vaig donar la idea al pare de buscar Badia Blava i anar-nos en a viure allà. Al pare, li va semblar una bona idea, i va organitzar una caravana amb tot el poble, (inclosa la família d'en Marc) per anar a Badia Blava a viure. Van calcular un mes de viatge per arribar-hi, si no hi havia cap imprevist, és cIar però, ens vam adonar que ens faltaven provisions, i, les provisions que ens arribaven de l' ajuda internacional, no eren suficients, o sigui, que la caravana es va haver d'aplaçar i es va iniciar el mes següent. Quan va arribar el moment, la caravana va marxar equipada amb provisions. Després d'una setmana caminant, ens vam trobar el primer obstacle, una altíssima muntanya que vam creuar amb penes i treballs. El segon obstacle, va ser un niu de cobres que van picar a cinc persones, i, com que no hi havia cap hospital a prop, van morir.
Amb els cinc morts a l'esquena, i després de tres setmanes de viatge ens vam trobar en mig d'una guerra. Van morir cent setanta-vuit persones que sumades a les cinc de les cobres, eren cent vuitanta-tres morts a l'esquena. Finalment, vam arribar a Badia Blava, aIlò era meravellós! Hi havia molta aigua i molta vegetació, la Badia estava envoltada de esmentats, i tenia una platja i boscos. AlIà, en un dels esmentats, s'alçava el far. En un altre costat, hi havia un túnel que portava a una tal Badia Negra.
A Badia Negra vam veure un riu, un bosc, una platja repleta de illes rocoses, i també vam veure una casa. El meu pare, el meu germà i jo vam trucar a la porta de la casa i va obrir un nen. Per la cara que va posar semblava que s'hagués il·lusionat per alguna cosa, i ens va dir: -Ara surt el meu pare- en entrar, des de fora es va sentir:
-Pare! Han vingut persones aquí, a Badia Negra! Vine a parlar tu amb elles! Llavors, va sortir un home ben plantat amb el nen. El pare els va dir:
-Hola, bon dia, venim del Sàhara amb tota la tribu, que està a l'altre badia. Ens agradaria viure aquí, ja que al nostre país no hi ha aigua i les condicions de vida són molt poc favorables. Em dic Marc, i la nena Laya.
El pare de l'altre família va dir:
-Jo em dic David, i el meu fill Joan. Si voleu, us ajudarem a construir les cases. El túnel que uneix les badies i aquesta casa, l'hem construït nosaltres tres. Quan vam arribar aquí i vam descobrir Badia Negra, ens va agradar tant que, vam decidir construir-hi una casa per nosaltres. Vam fer el túnel per no haver d'anar nedant cada vegada que volíem anar a l'altre badia.
Ens vam acomiadar i vam anar cap a Badia Blava, on ens esperava la nostra tribu. Vam menjar, beure i descansar per estar preparats per la feina de l'endemà.
Jo, no vaig poder dormir en tota la nit. Hi havia una cosa de la conversa que havíem tingut amb els habitants de Badia Negra que no parava de donar voltes al meu cap. Tot quadrava amb el conte de "Les llums del far", el nen es deia Joan, no tenia mare, i va anar a Badia Blava! Segur que aquella era la família del conte. Evidentment ho era. En Joan m'ho va explicar amb tots els ets i uts. Després, vam anar al far a veure els records. Ara ja han passat uns quants anys de tot aIlò les dues badies estan poblades, tothom viu bé, amb aliment i aigua i feliços però, jo crec que eIs més feliços érem nosaltres i les nostres famílies.
Vam descobrir que la família d'en Marc estava emparentada amb la d'en Joan. El millor, va ser que el meu pare va encendre les llums del far amb amor verdader i va posar-hi els records de la mare i, al cap de tres dies i tres nits, el meu pare es va casar amb una dona que es deia Joana i el pare d'en Joan, amb una senyoreta tan ben plantada com ell que es deia Mar.