Premi Categoria 12 i 13 anys
Autor: Laura Botello
Pseudònim: Aigua dolça
Hola. La següent història es situa ai continent europeu. Saps on és, oi? Recordes que cap al nord-oest hi ha dues illes grans? Una és lrlanda i l'altra, el Regne Unit. Doncs així, units, estaven els membres de dues famílies angleses que vivien a una ciutat a 10 quilometres d'Oxford. Bé, ho explicaré poc a poc:
Hi havia una família molt feliç amb una vida que, quasi bé, es podria definir com perfecta (ja ho sé, no cal que em diguis que no n'hi ha res perfecte). S'estimaven molt i no tenien cap problema econòmic. El pare era l'amo d'una empresa d'aigua embotellada d'una marca prou coneguda i a la mare no li calia treballar. Tenien tres fills: la Laura, una noia de 19 anys, que estava estudiant una carrera a Òxford i treia molt bones notes, els dos altres fills eren més petits, en David i la Vanessa, anaven a l'escola. Aquesta família era deIs Brown.
A uns 200 metres de casa seva hi vivien els seus millors amics, els Smith. Tenien una vida semblant. El pare era l'amo d'una empresa d'aigua embotellada també força coneguda i, com que guanyaven molts diners, la mare no havia de treballar. Tenien dos fills a l'escola, en Gerard i en Jordi. En Gerard anava a la classe d'en David i en Jordi era un any més gran que la Vanessa, en Jordi i la Vanessa sortien junts des de feia un any i els seus pares ho acceptaven, ja que ell feia quart d'ESO i ella, tercer, i ja els consideraven grandets.
Les mares eren molt bones amigues i, sempre que podien estaven juntes. Tots els diumenges sortien les dues famílies a jugar a pàdel i a dinar junts. Encara que, de cara a l'empresa, hi havia competitivitat entre els pares, fora dels negocis eren els millors amics (una mica estrany, ara que ho penso és com si un jugador del Barça fos el millor amic d'un jugador del Madrid o com si dos boxejadors fossin amics o com si.... bueno, és igual, continua llegint la història).
Després d'uns deu anys d'amistat, va haver-hi un problema amb l'aigua, la que sortia per l'aixeta no era potable, amb la qual cosa es va disparar la venda d'aigua embotellada. Al principi, s'ho van prendre molt bé i, amb aquest augment de diners que estaven rebent, van poder contractar a una senyora que s'encarregués de la casa (quina sort! A casa meva no és que jo faci gran cosa però no hi ha ningú que les faci per la meva mare). Ho celebraven constantment, però no tot podia anar tan bé quan eren dues empreses completament rivals (el que he dit abans). Van passar, jo que sé uns... tres anys! (Més o menys). I van continuar sent amics i amb molts diners. Però un dia el Sr. Smith es va assabentar de que el seu amic cobrava un 15% més que ell i li va picar l'enveja (ja sabia jo que tot no podia continuar tan bé com al principi, apa continua llegint). Ell no s'ho va poder creure. L'orgull de que ell sempre havia estat per sobre de l'empresa dels Brown i, per un cop a la vida, els Brown havien superat als Smith. No podia ser, ell era el millor o, al menys, fins ara. Va decidir que el seu amic no tenia la culpa, així que perquè pagar-ho amb ell, millor fer-ho amb la seva empresa. (Aquest home és molt poc solidari, no pot acceptar una derrota amb dignitat... ¡no! Ell ha de guanyar sempre)
Al dia següent va reunir els seus consellers i els hi va demanar que què podien fer per que l'empresa remuntés.
- Un nou anunci que cridi més l'atenció als consumidors- va proposar un dels que eren allà - que posi verds als Brown- va afegir-hi.
- Jo no vull perjudicar-los a ells, jo vull que la meva empresa torni a estar per obre de la seva. Se us oblida que són amics meus. - va dir el Sr. Smith tomant a pensar en què, a lo millor, posar-los verds no era tan mala idea. (Però, que s'ha cregut? És el seu amic! L'amistat està per sobre dels diners. Això no ha feu vosaltres, eh?)
- Però, que estic pensant! No els he de perjudicar perquè són els meus amics!- va pensar adonant-se de que el que volia fer era una bestiesa. (Ara es torna una mica comprensiu. Ep! Només una mica.)
- No dic que no fem un nou anunci, però no hem de mencionar l'aigua dels Brown, tot clar? - va afegir-hi.
Tot i que la seva dona no sabia res, a la setmana ja ho tenien tot organitzat només faltava dir als publicistes que ja ho podien exhibir. Van decidir esperar una setmana més.
Aquella nit van quedar els Brown per sopar amb els Smith. Els hi va dir que quedava una setmana perquè publiquessin el nou anunci que pujarà el nivell de consumidors de la seva aigua. La Sra. Smith no s'ho podia creure, no li havia dit res!.
- Com? Que? o sigui, que faràs que? Però...però... això farà que baixi el nivell de consumidors de la meva empresa. Amb el que ens havia costat que pugés i ara vens tu i... ens ho fastidies tot! Ja sé que vam quedar que els temes de l'empresa eren a l'empresa i no influirien en la nostra relació com amics però... això ja pasa de la línia.
Tota la meva vida aguantant que tu siguis el millor i, només fa tres anys que la meva empresa porta un 15% d'avantatge a la teva i ja m'ho treus, i jo pensava que eres el meu amic.... - va dir el Sr. Brown abans de deixar els diners del sopar a la taula i marxar. (Jo també m'ho hauria pres així)
- Ho sento molt, ja sabeu com és ell en aquest tema, parlarem un altre dia. Adéu! - va dir la seva dona en to de disculpa. (Què volies que fes la pobra dona?)
Donada aquesta baralla el pare va decidir prohibir als seus fills que tornessin a veure als fills del Sr. Smith i a la seva dona que tomés a veure a la Sra. Smith. (Una mica injust el pare, eh? Pobra Vanessa, què faria per veure al seu xicot, en Jordi... Guaita! Que ara es posa interessant!)
En assabentar-se la família Smith de tot el que havia passat van decidir parlar-ho. La conclusió de la xerrada va ser que, encara que no li agradés al Sr. Smith perquè no era beneficiós per l'empresa ni pel seu orgull va decidir cancel·lar tota la nova publicitat per recuperar la seva amistat.
Un cop tot cancel·lat van anar a parlar amb els Brown i, per sorpresa seva, la casa estava en venda.
- Tot es culpa meva, tot es culpa meva, sóc un gelós, i ara no tenim amics i tota la meva família estarà trista per culpa meva - va pensar el pare (ara te n'adones!), però no va dir res encara que li van caure un parell de llàgrimes que no van ser vistes per ningú.
Al moment van aparèixer els Brown i es van quedar amb una cara de sorpresa en veure'ls allà.
- He cancel·lat la publicitat. Si us plau, he segut un imbècil posant els diners per sobre de tu, perdona'm - va dir el pare i va anar corrents a abraçar-lo. (Això s'ha de fer)
- El que ha posat els diners per sobre de la nostra amistat he segut jo. Si us plau perdona'm tu a mi - va dir el Sr. Brown. (Se n'adona una mica tard de les coses)
Es van abraçar ben fort i al moment en Gerard era abrasa't amb en David, la Vanessa amb en Jordi i les mares entre elles. (Que bonic! No em digueu que això no és bonic!)
Tot va tomar a ser normal ja que la casa no estava, en venda, era la del costat que es venia i el cartell estava una mica mal orientat. (Apa! Quin fallo!)
Dos mesos més tard els pares es van posar a parlar i van decidir annexionar les empreses i crear-ne una més resistent a nom de tots quatre i rebent tots el mateix, sense trampes i que si s'havien de barallar per culpa de I'empresa, es venia i es repartia a parts iguals. (Clar que sí, aquesta és l''actitud correcta)
Oi que és bonica la historia? Si la has Ilegit i ara estàs Ilegint això vull que hem facis un favor: si estàs barallat amb un amic, tant per culpa teva, com seva: demana-li perdó!