Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Rosa Clotet
Pseudònim: Lyra Belacua
Avui he anat al bosc. M'encanta l'harmonia que hi ha entre tots els elements que el componen. Aquesta sensació de llibertat, calma i tranquil·litat. Però cal recordar que no sempre ha estat així. Us ho explicaré. Aquesta història succeí fa molts milions d'anys. Vosaltres encara no havíeu pres part d'aquest món. I la veritat és que jo tampoc. Ni els meus pares. Ni els seus pares. Ni els pares dels pares dels meus pares... De fet se sap, que no existia la presència humana. I francament, l'animal tampoc.
El sol radiant, valent i coratjós il·luminava aquell petit planeta blau. Les plantes vivien contentes i tranquil·les: bevien aigua quan volien, respiraven l'aire pur, prenien el sol... tot en un món de calma i serenitat. Les muntanyes feien ombra als sers més calorosos i les valls deixaven fer-se companyia pels més fredolics. La brisa d'aire pentinava suaument les fulles dels arbres, a la vegada que aquests oferien una alegra dansa als seus companys. El clavell i la rosa es besaven com uns enamorats sota la tènue llum de la lluna. I tot aquest espectacle era embolcallat per un firmament nu i estrellat.
Com cada vespre, la lluna, maquillada i empolainada, coberta per un suau vel de seda, es preparava per oferir la seva actuació, sempre esperant, els afalacs del rei de l'univers, el sol. Qui amb la intenció d'encaterinar-la, aconseguia enrojolar-la posant-li les galtes del color de les roses que festejaven sota la llum del seu rostre. Aquella nit, com totes les altres, aparegué de dins la mar, sorprenent com sempre, als seus admiradors. A la vegada, el sol s'acomiadava desapareixent darrera les muntanyes.
El que no s'esperava ningú fou la reacció de l'astre suprem. El sol, tan bon punt veié la seva estimada, li etzibà un mastegot.
- Per què? Per què m'ho has fet això? Jo confiava en tu i a la mínima... M'has ofès. - deia aquella gran bola de foc rogent.I no tingué temps d'acabar la pregunta que el sol ja s'havia post en l'horitzó.
La lluna, entristida, començà a plorar i degut a la fúria que amagava dins seu la llum màgica que tornava bojos els cors dels enamorats s'anà apagant. La rosa i el clavell, confosos per aquell desordre culparen a l'altra de tal raresa. Els arbres, empipats per tot allò que succeïa hi digueren la seva i es discutiren amb el públic per no ser menys en aquella batalla. El mar, enfurismat, s'afegí a la lluita provocant tsunamis, remolins... El vent cansat de pentinar les fulles d'aquells que s'esbroncaven començà a girar, a provocar tornados i a arrencar plantes i tot el que trobava al seu pas. Els núvols ploraven tan desoladament que deixaren anà litres i litres d'aigua. Les muntanyes nevades provocaven allaus i les més petites desprenien roques. El dia i la nit s'enfrontaven en una batalla on el victoriós s'apoderaria del control. Els volcans provocaven erupcions sense solta ni volta i tot es convertia en un descontrol. La natura estava en guerra. Les armes eren llurs dons. L'enemic, quelcom que s'interposés en el seu camí. L'objectiu, la destrucció.
El món estava fet un veritable desastre.
El tro, ja fart de tot aquell guirigall, decidí posar fi a una guerra que no duia enlloc, desencadenada per un petit malentès. S'escurà el coll provocant un fort espetec per fer-se sentir. Tothom restà en silenci. Durant uns instants hi hagué una calma absoluta, una calma que no es vivia des de feia temps. Observà els oients i iniciar un llarg discurs, el camí cap a la pau.
"Prou! Diguem prou! La vida és per viure-la. I d'aquesta manera no l'estem vivint. No us adoneu del que hem provocat? Aquesta guerra, quin objectiu té? Cap. ¿Per què hem estat lluitant? Potser per orgull. I això on ens porta? Enlloc. ¿No us heu parat a pensar que així l'únic que aconseguim és convertir la nostra llar en un lloc desolador? Si aquest món mort, nosaltres morirem amb ell. Aquí és on hem nascut, crescut, viscut. Aquestes terres és l'únic que tenim, l'únic que ens pertany. ¿Potser algú ha lluitat saben el fet que ha provocat totes aquestes discussions i baralles?"
Tothom, amb el cap cot, començà a qüestionar-se les paraules del tro. I si tenia raó? El ser suprem alçà el cap.
- J... j... jo...Tots els elements de la natura se'l miraren de cua d'ull. El sol tartamudejava, però, amb fermesa donar resposta a aquella pregunta.
- Jo sé qui ha iniciat aquesta guerra i el motiu d'aquest.
Ara si que tothom es sorprengué. Tot i així intentaren reprimir la curiositat per no incomodar el narrador.
- Cada dia la mateixa rutina. Surto de bon matí, escalfo els individus i marxo per l'oest. Un dia però, me'n vaig adonar. Quan jo ja marxava apareixia una dama. Una dama molt bella. Cada vespre la contemplava. El seu rostre pàlid. El vel suau que l'embolcalla. Aquell somriure tan encantador. Era ella, la dona dels meus somnis, la Lluna. Em vaig enamorar a l'instant. No ser perquè no li vaig dir. Potser em feia vergonya. Potser tenia por. El cas és que l'estimava amb bogeria. Em vaig començà a fer amic seu. L'afalagava. Jo ja era feliç en veure-la, no em calia res més. Em pensava que jo també li agradava. Un dia però, vaig veure que xerrava molt alegrement amb un llampec. Al principi no hi vaig fer gaire cas. Però això succeïa un dia rere altre i em posava nerviós. Així doncs em vaig enfurismar. Estava fart de que coquetegés amb els dos. Esperava una resposta, una explicació. Però no em digué res. Un dia, ja cansat de tot, vaig perdre el control. Vaig fer una cosa que no havia d'haver fet mai; la vaig pegar. Suposo que es va entristir molt i de fet tenia raó. Segurament ella deixà de complir amb el seu deure i tot es començà a descontrolar.
La lluna, a la qual li començaven a vessar llàgrimes dolces, trencà el silenci provocat després d'aquella confessió.
- Sol, no és el que et penses. Jo només tinc ulls per a tu. Sé que aviat és el teu aniversari i vaig pensar de fer el primer pas. Però no em volia presentar amb les mans buides, així que vaig pensar de fer-te un regal. El llampec, un bon punt se n'assabentà, decidí donar-me un cop de mà. No hem fet res més que preparar-te un detallet.
Li va faltar temps per acabar de pronuncià aquestes paraules que el sol l'escalfà amb una dolça i agradable abraçada.
La pau tornava a regnar en la natura.
Avui he anat al bosc. Em fascina l'harmonia que rau en els diversos elements que el componen. Aquesta sensació de llibertat, calma i tranquil·litat. M'agrada notar l'escalfor del sol un dia d'hivern. El vent entre les fulles. La terra humida als meus peus. Les últimes gotes de rosada relliscar per les fulles. Em dic a mi mateix: "Totes aquestes sensacions les noto, gràcies a la pau".