Premi Categoria 14 i 15 anys
Autor: Marina Ramon
Pseudònim: Nkum Esián Okos
El mot "pau" és molt més que una paraula. Darrere seu hi ha un significat difícil de discernir per a molts. Es tracta d'un d'aquells vocables utilitzats a dojo però que, precisament per això mateix, ben sovint queda buit de significat. Sembla, doncs, que darrere aquesta gran anomenada, no acabem de copsar el que ens diu aquesta paraula, ja que de fet, té moltes interpretacions. Una podria ser la següent: la pau és l'absència de guerra.
Així, doncs, es fa difícil parlar de pau quan mig món està en guerra. Potser, a Occident ja fa molts anys que vam deixar enrere els conflictes armats, amb la segona Guerra Mundial com a gran bel·licisme però també amb la guerra dels Balcans, ja a finals de segle, enfrontant un poble cosmopolita. Ara és Occident, l'opressor. Només cal fixar-nos en els Estats Units. Sempre ha estat un país al qual li ha agradat "solucionar" els problemes d'altres territoris. La guerra del Vietnam, la guerra del Golf, i ara, la guerra de l'Irak, i tot això sense comptar les ajudes armamentístiques que ha proporcionat a tants i tants països africans en guerra. Segons Bush, l'entrada de tropes al país en qüestió -sense l'aprovació de la ONU- va ser per dos grans motius: desmantellar el règim autoritari i dictatorial, en mans del líder Saddam Hussein, i trobar les famoses armes de destrucció massiva. Doncs bé, no s'han trobat armes i sí, ara Saddam està entre reixes, però la inseguretat que es viu al país, amb atemptats gairebé diaris, fan pensar que la situació de pau encara no s'ha aconseguit. La guerra ja fa temps que es va acabar de manera oficial, però per als ciutadans, sortir al carrer tranquil·lament continua essent una utopia. Tot plegat fa pensar que la intervenció de l'exèrcit a l'Irak ha servit de ben poc; és cert que s'ha rentat la cara políticament, amb l'abolició de la dictadura, però els milers de morts civils, la inseguretat i la desigualtat, continuen pesant molt més. Això obliga a pensar si un país té dret a envair-ne un altre, buscant la pau, mentre els carrers es transformen en un camp de batalla. Així doncs; la fi justifica els mitjans? Personalment, penso que, tal i com va dir un dia Gandhi, no hi ha un camí per la pau, la pau és el camí. En conseqüència a aquesta afirmació, la pau, tan a l'Irak com en molts d'altres indrets, hauria de ser el camí que dugués al país a assolir una sèrie d'objectius necessaris: seguretat, igualtat de sexes, augment de les persones alfabetitzades, disminució de la pobresa i, en definitiva, una millora de les condicions de vida de tots els seus habitants. Tot plegat, només es pot aconseguir en una situació de calma i democràcia. Un clar exemple d'això és la superació de la dictadura franquista a Espanya en el període de transició dels anys setanta. Gràcies al compromís i l'actitud democràtica dels partits polítics del moment i de la societat en general, es va aconseguir sortir del pou i iniciar una etapa de democràcia que dura fins ara. Espanya ha aconseguit coses impensables fa trenta anys com la llibertat, les autonomies, el creixement econòmic, el reconeixement del català i l'euskera, l'entrada a la Unió Europea… S'ha convertit, en definitiva, en un país del primer món. Però els països capdavanters també es veuen amenaçats i veuen perillar aquesta calma i seguretat, tal i com va passar a França fa uns mesos, on nombrosos grups de joves d'origen àrab de la perifèria van actuar amb ira i violència, cremant cotxes i destrossant botigues. Segons els experts, aquests fets van tenir lloc perquè aquests joves no se senten acceptats per la societat, tot el contrari, es senten marginats i molt poc francesos. Altres actes que torben la calma en els països occidentals són les onades de terrorisme islamista. Un 11 de setembre va marcar un abans i un després, al morir milers de persones a Nova York. Més rèpliques d'aquests fets van succeir a altres ciutats tan importants com són Madrid i Londres. És aquí quan els ciutadans d'Occident es van sentir amenaçats a la seva pròpia casa. Es van sentir confusos, impotents i amb molta por. Qui podia causar una massacre així? Grups islamistes radicals que creixien sabent que hi havia un altre món, ple de luxes que ells mai podrien tenir. La seva única esperança era anar al paradís, a través de la mort, en nom d'Al·là, matant aquells que ho tenen tot i que no fan res perquè tothom ho tingui. Fins aquells atacs suïcides, els països occidentals no es sentien amenaçats, sobretot Estats Units, la primera potència mundial. Doncs bé, ara hi havia un problema. De fet, hi era des de feia molt de temps, però sembla ser que fins que els ciutadans no es van sentir afectats en primera persona, no se'n van adonar. Estats Units va reaccionar com sol fer quan se sent amençat: demostrant la seva supremacia a través d'una guerra, aquesta vegada a l'Afganistan, a la recerca de Bin Laden.
Espanya, però, sembla estar interessada en millorar la situació dels nostres veïns del Sud, començant amb el diàleg a través de l'Aliança de les Civilitzacions. Penso que és un pas molt important, però les coses no s'han de quedar en un intent de xerrameca. S'ha d'actuar i de pressa. No perquè podem córrer perill anant en transport públic, ni perquè la immigració que arribi buscant un futur millor actuí com ha passat a França, simplement per justícia. Hem de deixar de pensar en l'individu i preocupar-nos d'una vegada per totes pels altres. Quan veig les notícies per televisió i veig com un poble africà està en guerra em plantejo moltes preguntes. D'on s'origina el problema? Posant un exemple, doncs es tracta d'un país, que és una excolònia, en el que hi viuen dos ètnies, i una vol ser independent… Qui va colonitzar l'Àfrica? Els occidentals. Qui s'ha preocupat només de quedar-se amb els recursos del territori i ha deixat els seus habitants a la mà de Deu? Els occidentals. Qui subministra armament als seus exèrcits? Els occidentals. Qui no intenta pacificar la zona en conflicte? Els occidentals. Qui no envia ajudes als refugiats? Els occidentals. Qui no fa absolutament res per ajudar aquesta gent i dorm tan tranquil a la nit? Nosaltres, els occidentals, la gent del primer món, que ho tenim tot solucionat. Potser el màxim que direm serà: pobrets, posarem cara de pena cinc segons i continuarem menjant l'apetitós plat nadalenc, mentre aquella gent segueix allà. Tot això m'irrita. Sé que ens hem de començar a moure si volem arreglar les coses. Els governs han de prendre mesures: eliminar l'amenaça de guerra, renunciar a l'ús de la força en les relacions internacionals i resoldre les controvèrsies internacionals per mitjans pacífics. També han de deixar de vendre armes als països subdesenvolupats i han d'enviar tropes pacificadores i ajuda humanitària als territoris en conflicte. A part de tot això, s'han de millorar les condicions de vida dels habitants dels països poc desenvolupats, perquè fets com l'allistament de nens a l'exèrcit en busca de millors condicions de vida i el terrorisme, vénen condicionats per la misèria en què viu aquesta gent. Sembla que només les ONGs, a través del voluntariat, s'ocupin d'aquesta tasca tan important. Així, doncs, l'Ajut Oficial al Desenvolupament hauria de superar àmpliament el 0,7% del PIB dels estats més rics, els quals, també, haurien de condonar el deute amb els més pobres. A més, els governs del països subdesenvolupats haurien d'evitar la corrupció, repartint els diners que rebessin amb criteri i justícia. S'hauria de seguir amb la tasca de les ONGs, de la qual els governs n'haurien d'aprendre, ensenyant noves tècniques de conreu a les poblacions d'aquests països, proporcionant medicaments, mostrant els mètodes anticonceptius, etc. Però principalment es necessiten diners, perquè els seus habitants es pugin desenvolupar amb normalitat i assolir algun dia no molt llunyà les nostres condicions de vida. Per això, les empreses haurien de deixar d'abusar dels seus recursos naturals i crear nous llocs de treball als seus països, evitant en tot moment l'explotació. Si tot això s'aconseguís, estic convençuda que ens acostaríem a la igualtat i al haver-hi educació, hi hauria llibertat. El terrorisme es reduiria notablement i moltes guerres no tindrien raó de ser.
Per a mi, la pau no és simplement l'absència de guerra, sinó el conjunt de condicions que permeten invalidar la frase que diu: "l'home és un llop per a l'home". Crec, sincerament, que és qüestió de tots. Donem, com deia Lennon, una oportunitat a la pau.