Premi Categoria 16 i 18 anys
Autor: Clara Sáez
Pseudònim: Xirimoia
Un enorme terrabastall. Silenci. Un altre cop deixava la seva petjada en aquell món, on només uns quants comprenien el que estava passant. Els altres, en canvi, es quedaven bloquejats davant d'aquella bèstia. La causant del dolor i de la ferida. Una fera temible per a tots, la Violència.
La brutalitat i la destrucció eren les seves aliades. El seu objectiu: trobar el teu punt dèbil, deixar-te sense alè... Actuava irracionalment, era el camí més fàcil, però malgrat, l'equivocat. Era com un llamp: potent i sense la més mínima pietat. Ara estava aquí, prenia presència en el camp de batalla, havia deixat caure una bomba, un enorme terrabastall. Silenci. Tot aquell territori es quedà camuflat amb una gran fumarada. Entre els fums, s'anaven distingint la multitud de cossos, que sense cap altre remei restaven resignats al terra, sense el mínim moviment. Només es sentia dolor. Dolor per les vides perdudes, per la gran quantitat de projectes, somnis, pensaments...que s'havien esfumat en un obrir i tancar d'ulls i que ja mai tornarien a perdurar en la ment d'algú. S'havia sortit altre cop amb la seva, era implacable, mai fallava.
Gemecs. Davant d'aquella situació es visualitzava una silueta, una dona exaltada, corrents, cridant, una dona plena de desesperació atravessava aquells cossos, enmig de la boira, el fum... en busca d'una resposta. Amb un rostre dèbil, afamat, només volia saber si el seu fill estava viu. La frustració l'acompanyava, encara que dintre seu, guardava un desig d'esperança.
El soroll d'un tret. Va ser en un instant fugaç. Amb un cop sec, l'home caigué a terra. Espant. L'espant conreat altre cop per aquella maligne força. Aquell mal son encara no s'havia acabat. Tothom buscava protecció, un refugi. Només ràbia i crueltat, espant.
Plors. Una persona agenollada al terra, li regalimaven les llàgrimes, una darrera l'altre. El seu estimat, estirat al terra, una altre víctima. Innocent. Li havia tret el que més estimava. Incomprensió.
Auxili. Algú entre tot aquell bullici demanava ajuda, es bellugava tímidament. No obstant, el seu cos tenia marques d'aquella fera. Ferides per tot arreu. Sagnava. Amb expressió dolorosa intentava sortir dels enderrocs que impedien la seva mobilitat.
Sí. Era capaç de tot. Estava darrera de un bombardeig, de uns gemecs, de un tret, de un plor, d'una ferida... Irreversible. Incontrolable. Indiferència? No, tot el contrari. Ja era hora de parar-li els peus, ja era hora d'aturar a la culpable de tal rebombori. Auxili. Els habitants d'aquell territori estaven atemorits, desesperats. Havien de trobar una solució. Ella avançava i s'empassava tot el que trobava davant seu. Auxili. No era fàcil. Era tan forta, tan astuta, tan ambiciosa, tan poderosa. Auxili. Era l'hora de plantar-li cara. Però com? Amb què? Quants caldrien per derrotar-la? D'on es trauria tota aquella força que caldria per combatre-la? Auxili. Auxili. Auxili. Cada cop més fort. Però, qui realment la deixaria fora de combat?
Una clariana. S'obrí un raig de llum en aquell mar de por, d'angoixar i de foscor. Una brillantor que va fer desaparèixer tot aquella fumarada que un gran terrabastall havia causat. Llum i serenitat.
Els gemecs ja no es sentien. La dona havia estat guiada. Li havien mostrat que el seu fill estava sa i estalvi. Es va adonar que aquella mica d'esperança, realment existia. Els seus crits es convertiren en tendresa en veure la seva criatura.
El refugi que cercaven, va ser trobat. Van trobar l'acolliment, la solidaritat i la protecció necessària. El seus espants van desaparèixer. Ja mai més van tornarien a esgarrifar-se.
Les llàgrimes que li regalimaven no van cessar. Tot i així, restà en record al seu estimat. Els moments passats amb ell, les converses compartides... Ara sí que ho comprenia, apostava pel futur.
Algú va estendre una mà. Una mà amiga que es va oferir a curar aquella ferida plena de dolor. Es sentí aliviada. Li donà les gràcies, li somrigué.
L'Auxili. Aquell auxili que de mica en mica havia creat un ressò arreu. La crida d'aquell ajut per cadascuna de les persones que habitaven aquell indret, va trobar una resposta. Amb aquest desig, va aparèixer una altre força, una força diferent. Aquesta, era capaç de deixar-la per fi, fora de combat.
I obrint pas, omplint tot l'espai, aparegué una força blanca. Pura. Era capaç del diàleg, de la creació. Igualitària. Donant la seva mà i el seu alè a tots aquells que la desitjaven: La Pau.
Aquells homes i aquelles dones que van viure amb ella, diuen que va ser el tresor més preciat, la van arribar a estimar tant que van construir les seves vides, sempre, al seu costat.