Premi Categoria 16 i 18 anys
Autor: Annabel García
Pseudònim: Somni
I ara era quan m'havia d'aferrar a la situació, fer el cor fort i representar el paper d'home valent. Però, sol no podia... si tan sols tenia 14 anys, no volia anar a la guerra! Hi havia altres nois de la meva edat que estaven molt neguitosos perquè anant a la guerra passarien a ser homes de veritat, deien que lluitarien per defensar la llibertat del nostre poble. Jo suposo que era diferent... M'hagués agradat escapar d'aquella realitat i amagar-me, tornaria a aparèixer quan tot hagués acabat. Bé, ara m'havia de tranquil·litzar, anava a visitar l'àvia; ella estava molt malalta al llit amb insuficiències respiratòries, si ella queia... jo, em quedaria buit i immers en una soledat difícil de superar.
- Àvia, com està?- vaig dir mentre m'eixugava la suor del front.
- Em fa mal tot fill, però et veig angoixat. Què et passa?
- He rebut un missatge escrit vingut de l'exèrcit, em demanen que m'allisti, però tinc por àvia- al dir aquestes paraules l'àvia va obrir els ulls i la boca al mateix temps. Ella sabia què significava això, ja ho havia viscut amb el meu pare, i no volia passar per la mateixa situació.
- Des del fons del meu cor saps que em negaria a què participessis en aquesta guerra, però l'exèrcit no deixarà que t'escapoleixis així com així. Yuncailo, sé que amb 14 anys encara no has vist prou món, però has de lluitar, ho has de fer per Tupac Amaru, el pare de la nostra revolució!- va dir l'àvia per tal de motivar-me tot i que ella havia quedat ben espaventada.
- Però ell va acabar morint, i tota la seva família també, m'esgarrifa la idea de pensar que a mi també em passarà.
v
- Ho sé. I a mi també m'esgarrifa. Ara, ets l'única família que tinc i els Déus saben que donaria la vida per tu. Però fill, la mort de Tupac Amaru no va ser en va. Abans havia derrotat les tropes espanyoles a la batalla de Sangara. I després de la seva mort, ens van rebaixar la Mita, estaven abusant d'aquest impost! Tu escolta la teva àvia, Yuncailo, tens idea de com està la nostra situació? Som pocs i ens hem d'unir per vèncer l'invasor. El nostre imperi està en perill.
Si això era veritat, si realment el nostre imperi estava en perill, jo no canviaria aquesta guerra. A més, els espanyols estaven molt més preparats que nosaltres!
x - No pateixis, Quetzalcoalt estarà amb tu i et guiarà pel bon camí!- em va interrompre l'àvia amb una veu càlida i esperançadora. Ella sabia que era el seu deure dir-me allò, no volia pensar què em passaria si em resignés a participar-hi.
Quetzalcoalt? Quina classe de Déu permetia que tants nadius morissin? Quin Déu permetia que els espanyols violessin les dones d'aquest indret? Quin Déu deixava que l'àvia estigués a punt de morir per una malaltia que no se la mereixia? Quin? Moltes vegades dubtava de la meva fe quan veia tot el mal que es respirava a la societat, però l'àvia deia que gràcies a aquests Déus jo existia...
De sobte, Mama Runtu, la veïna, va entrar per la porta fent crits d'ofec i desesperació. Duia la cara bruta de llàgrimes seques, i d'altres, que tot just acabaven de sortir a la llum per aquells ulls negres tan brillants i penetrants. Quan ens va veure no tenia paraules per explicar el que li acabava d'ocórrer. Tan sols va obrir la boca emetent un crit silenciat i es posà la mà al front. L'àvia estava atordida, i jo vaig sortir al carrer per intentar esbrinar alguna cosa, ja que d'aquella pobra dona n'estava segur que no sortiria ni una paraula. Un cop a fora, vaig veure en Maras, el fill de Mama Runtu, agenollat i d'esquena a mi a unes vint passes. M'hi vaig apropar a poc a poc. De fet la curiositat m'erosionava els nervis, però no podia entendre per què els meus peus es ralentien. El tenia allà davant, el vaig cridar però no em va fer cas. Ho vaig tornar a intentar, però res de res. Em vaig adonar que en Maras anava descalç i duia la samarreta mig estripada. Quan vaig avançar rodejant-lo per veure-li la cara... Oh Déu meu!! En Maras era mort! No m'ho podia creure! En aquell instant vaig adonar-me que hi havia una nota ensangonada al terra, la vaig llegir:
" Per la present us informem senyora, que el vostre fill ha mort per atemptar contra la seva pàtria i no voler allistar-se a la lluita contra els espanyols. En els dies que corren no podem permetre que hi hagi una guerra interna dins l'Imperi, tan sols desitgem trobar la pau i això només es pot aconseguir mitjançant la unió i la força. L'exèrcit inca."
Era injust!! L'exèrcit desitjava trobar la "pau". De quina pau parlaven?! Jo no entenia per pau matar a un nadiu. Pretenien que un nen de 13 anys creés una guerra interna?! Quina hipocresia! Per què els homes som així? Parlem de pau mentre sostenim una espasa en la mà. Mai existirà la pau mentre hi hagi aquest afany d'aconseguir més, de ser més, d'arribar més lluny... El nostre benefici individual és més fort que l'harmonia entre persones. Mirant el cel... descobria un altre món on la natura s'entenia. El sol es posava d'acord amb la lluna per aportar-nos claror o foscor. Els ocells volaven formant una "V" per instint propi, que els feia entendre's. Els núvols o tots negres o tots blancs per ensenyar-nos un dia plujós o clar... El silenci infinit captivava els meus sentits i em duien a un món de despreocupació, un món lliure, un món de pau.
Doncs, sí, al final ho vaig fer. Potser per por, o per l'àvia. Volia conservar la meva vida, i sona irònic, però potser viuria més anant a la guerra que no pas fent com en Maras. Però quan vaig arribar vaig quedar atònit: gairebé tots estaven al voltant de la meva edat. Ara estaria una setmana aprenent a utilitzar l'arc i les fletxes, i m'ensenyarien tot el que calia per lluitar. Era un noi afortunat perquè poder lluitar amb l'arc era mol més còmode, significava que no hauria de lluitar cos a cos a la guerra, mantindria una posició durant al combat i probablement no sortiria ferit. Al cap d'uns dies l'emoció dels altres se'm va encomanar i va créixer en mi un odi cap als espanyols que abans no tenia, potser perquè veia aquesta lluita molt llunyana a mi. En aquell moment em sentia valent, preparat per esforçar-me al màxim i defensar la meva pàtria.
Va arribar el dia, el desfici em pujava pels peus i em cobria tot el cos d'una tremolor inquieta. Mirava al meu voltant, per fi podia gaudir de trepitjar el front, on s'hi vivien més aventures i on t'havies de jugar la vida si calia. Sobretot això últim. Tot estava llest.
- Assegureu-vos que teniu tot a punt! Heu de tenir clara la vostra posició. Que els Déus us acompanyin, soldats! Ho farem per Tupac Amaru!
- Sí, senyor!!- vam fer tots amb un somriure al rostre.
Es van començar a escoltar els primers trets dels enemics. Estava amb els dits tibant la corda de l'arc, i la vaig deixar anar. La fletxa va sortir disparada a una gran velocitat. Després, ja vaig perdre la por. Res no m'espantava, i era capaç de disparar sense pensar en res més que en matar l'enemic. No sé el temps que va passar, quan, sobtadament, una bala arribà a l'ull del meu company. Ell, va caure a terra. Els seus gemecs em produïen molta por i esgarrifança. Mai havia vist tanta sang!
- Ajuda'm! Si us plau ajuda'm! No puc veure res!- em cridava entre plors.
Jo no sabia què fer, no podia deixar el front, i si ho feia, el capità s'enfadaria molt amb mi. Però no vaig poder reprimir la tristor que em provocava el dolor que deuria sentir aquell pobre noi, que també podria haver estat jo. Vaig girar-me. Em sentia bé, havia triat guiant-me pel cor com sempre deia l'àvia que havia de fer, al cap i a la fi ell era del meu bàndol. Tot d'una, una maleïda bala es va creuar en el meu camí, i em va impactar al cap. No vaig sentir dolor, ans el contrari, vaig sentir un alleugeriment que em va recórrer tot el cos. Vaig caure a sobre del meu company que ja era al terra. Les últimes imatges que recordo són les d'un company retirant-me del front de batalla dient "Un altre ha caigut, apartem-lo que ens deixi treballar".
I ara és quan puc reflexionar. Ara em toca dir que em vaig equivocar. En realitat en Maras no va ser un covard fugint de la guerra, va ser valent. Ell sabia que aquesta guerra no ens portaria enlloc, sinó que ens portaria a la pitjor mort desitjada. Les nostres llances no haguessin pogut de cap manera superar l'armament dels europeus.
No crec que aquesta historia hagi servit per demostrar la crueltat de la conquesta de l'Amèrica llatina, tampoc per explicar la mort d'uns adolescents, ni la pena d'una àvia al saber que el seu nét anirà a la guerra. Sinó que pensem sobre el que per nosaltres representa la pau. La pau, aquella utopia tan desitjada però que mai hem pogut palpar. Mai hem pogut dir "Ara vivim en pau". No, som envejosos, irrespectuosos, egocentristes. El món no descansarà en pau fins que l'home no deixi de trencar-la. No ens entenem, però tampoc ens volem entendre. No ens respectem, però tampoc volem respectar les nostres diferències, el que fem és abusar d'aquestes i d'una en fem la superior i de l'altra la inferior. Les normes són un invent i la nostra llibertat és corrompuda. El nostre món mai podrà viure en pau, ja que la pau només és pau quan els homes no la destorben.
Heus ací el final de la meva curta vida. On l'àvia, al cap d'una setmana de saber la notícia de la meva mort va acabar morint també. Potser de pena, potser de la malaltia. Però ben segur que de pau no en va tenir.
Yuncailo Florian, però ara tan sols un vell record.