Premi Categoria 16 i 18 anys
Autor: Silvia Beltran
Pseudònim: Congui
Que és la pau? La pau és quelcom pur, blanc, bo, amb un sol significat, que depenent de la personalitat del receptor que la concebi pot adquirir diferents punts de vista.
Segons els científics la pau és una paraula derivada del llatí (Pax), s'entén com un estat de quietud i tranquil·litat, com una absència de pertorbacions i agitacions. D'altra banda, els més histories denominen el concepte pau com el període històric que hi ha entre dues guerres. Els més bondadosos, que veuen amb ulls c1ucs aquesta vida, entenen per pau la concòrdia i la bona correspondència dels uns amb els altres, la virtut que posa assossec a l'anima,... Finalment, els més filosòfics i a l'hora més realistes, afirmen que la pau no és el contrari de la guerra sinó l' absència de violència estructural, l'harmonia de l'ésser humà amb si mateix, amb els demés i amb la naturalesa. La pau no és un objectiu utòpic, és un procés. No proposa un rebuig del conflicte, tot al contrari, els conflictes s'han d'aprendre a afrontar i a resoldre'ls de forma pacífica i justa.
Però, quina és la definició correcte? Que és pau? Pau és un nen obrint els seus regals de Nadal. Pau són dues criatures jugant al pare. Pau són els ulls d'una jove enamorada. Pau és una font que brolla sobre herba verge. Pau són els dies de les coses simples. Pau és el cant de l'alosa a trenc d'alba. Pau és la rosada que banya una flor. Pau és un concepte abstracte, complicat de definir i del qual dol pensar que de totes aquestes coses boniques se'n puguin obtenir beneficis. Heus ací una trista mostra de la societat actual.
La guerra i la pau són dos estats que han format part de la historia de la humanitat des dels seus orígens fins avui. Però, es pot entendre pau sense comprendre guerra? Difícilment. La història de l'ésser humà, pel que fa a la guerra, ens diu que els homes entraven en conflicte per raons lligades a la supervivència, disputant els millors llocs per a la caça o les terres més fèrtils. Això no és pau. Aquestes guerres eren lluites sagnants en les quals els homes s'enfrontaven cos a cos, i els era fàcil donar-se compte de la destrucció i mort que aquestes provocaven. Això no és pau. Amb el temps, els éssers humans varen inventar les primeres armes. La llança, l'arc i la fletxa van augmentar la distància entre els homes que lluitaven, augmentant l'efectivitat de la destrucció i disminuint la consciència i el dolor per la mort de l'adversari. Això no és pau. Més tard, les armes de foc varen posar més lluny encara a l'enemic, i les possibilitats de percebre l'horror de la mort disminuïren encara més. Avui dia, la tecnologia permet enormes destruccions a distancies increïbles, en les quals els homes que activen les armes ni tan sols veuen els seus efectes. Aquest fet fa que la raça humana cada vegada sigui més inconscient dels seus actes. Això no és pau. Llavors, som millors o pitjors que aquells homes que es barallaven pels llocs de caça i les terres més fèrtils?
D'altra banda, la pau ens diu que la bondat i la preocupació pel bé comú formen part de la naturalesa de l'ésser humà. Després de cada guerra, els éssers humans, atemorits per la destrucció i prenent consciència del retràs i el deteriorament que aquesta significava, feien grans esforços per aconseguir la pau. Converses, reunions i tractats realitzaven finalment acords que asseguraven la pau durant un cert temps.
Els pobles s'engrandien. Sorgien les expressions de l'art i la literatura, milloraven les condicions de vida, els homes tomaven a dur a terme les seves activitats i la terra tornava a donar els seus fruits. La tecnologia es posava al servei de la vida humana, produint avenços que facilitaven i defenien la vida de les persones i de la gent.
A mesura que la historia va anar transcorrent, grans conflictes, cada vegada més destructius, van enderrocar la humanitat. Durant el s. xx, dos grans guerres deixaren marques incurables d'horror i dolor. Des de llavors, els esforços de la humanitat per mantenir la pau han estat cada vegada més profunds i importants. Evitar les guerres és un problema que ens afecta a tots. Hem de ser capaços de prendre consciència de la gravetat d'aquesta i dels beneficis de la pau. Si cada element de la nostra societat, és a dir, cada persona, és tolerant, justa, solidària i respectuosa amb la diversitat entre éssers humans, serà més fàcil d'aconseguir la pau entre els pobles. Si tots fóssim així, que podria produir la pau? Quins serien els seus beneficis?
Per respondre a aquesta pregunta i tenint en compte el que s'ha exposat, potser és hora de distingir entre dues classes de pau.
En primer lloc, la pau com a concepte antagònic de la guerra. Sens dubte el primer que un poble o un ésser humà necessita és evitar la guerra. En aquest sentit, la guerra és el pitjor i més terrible per a una comunitat, per a un país, per a una família,.... si no hi ha pau, no hi ha res. Només la mort, la violència i el terror. Els meus avis em parlaven de la guerra civil espanyola, que durà tres anys, del 1936 al 1939 i també de les dues guerres mundials, del 1914 al 1918 i del 1940 al 1945. Durant aquestes guerres i els anys immediatament posteriors, la gent va patir gana i pobresa, malgrat que s'havia aconseguit la pau. Crec que la pau com a contrari de la guerra és com la felicitat o la salut, només s'aprecien quan no hi són. En definitiva, el concepte de pau com a antagònic de la guerra, crec que té com a primer benefici la seva absoluta necessitat per poder conviure com a éssers humans, per fugir de l'horror i la gana i evidentment per poder començar a ser lliures. És per tant, aquest benefici una condició primària i indispensable per poder viure. Després vindrà tot el demés.
El segon concepte de pau que esmentava anteriorment és el que s'anomena pau interior. Insisteixo en què abans cal la pau del primer concepte, però un cop aconseguida l'absència de guerra, la pau interior és la que pot conduir a l'ésser humà a quelcom tan difícil i eteri com la felicitat. La pau interior és el coneixement d'un mateix i l'equilibri entre el Jo interior i tot el que t'envolta. Els uns li diuen plena felicitat, d'altres il·luminació o satori, d'altres santedat,... jo no sé el que és, però penso que segons les diferents religions i ideologies cadascú ho explica d'una manera diferent amb un denominador comú: el qui aconsegueix la pau interior és feliç. Qui gaudeix d'aquesta pau rebutja la violència i la guerra, ajuda als altres sense esperar res a canvi, i sempre , sempre són persones que es troben plenament realitzades. Per tant, els beneficis d'aquest segon concepte de pau són evidents: permeten a cada individu aconseguir un estat intern de plenitud, llibertat i felicitat envejables.
En conclusió, la pau com a contrari de la guerra és indispensable i la pau com a pau interior és desitjable per a la nostra evolució.
D'altra banda, a part d'aquests beneficis, penso que en la vida en que ens trobem la gent de la meva generació, els beneficis de la pau s'ignoren perquè els joves desconeixem la crueltat de la guerra i estem allunyats dels camins que poden conduir a la pau interior. M'explicaré millor, penso que molta gent de la meva edat, per ignorància o pel que sigui, no creiem en els beneficis de la pau, i en el món que ens envolta pensem que la pau no té cap benefici. Fins i tot arribem a pensar que si en tingués algun, i si aquests beneficis existissin, tots ells tindrien a veure amb les relacions de poder. Molts de nosaltres creiem, de vegades, que els beneficis de la pau se'ls inventaren els febles per a controlar els forts, com digué Nietzche en la seva teoria ètica. Potser perquè la guerra és quelcom que ens queda molt llunyà i no hem viscut directament.
Perquè sigui comprensible, posaré un exemple. En unes eleccions polítiques hi ha quatre candidats: Josep Piqué, Jordi Pujol, Maragall i Fraga. Com és d'esperar, tots desitgen aconseguir el càrrec. Josep Piqué, Maragall i Fraga tenen molt poques opcions de guanyar; contràriament, Jordi Pujol en té moltes. Per cels o pel que sigui, Fraga, Maragall i Piqué inventen que Jordi Pujol esta duent a terme activitats il·legals en la seva campanya publicitària. Pujol és expulsat de la candidatura i no pot presentar-se més per adquirir aquest càrrec. Els febles, (Piqué, Maragall i Fraga) volen tenir les mateixes opcions d'èxit que els forts (Jordi Pujol), però com no són capaços, s'inventen una moral. D'això se'n deriva el següent. La gent no vol que hi hagi guerra i per això s'inventen els beneficis de la pau, quelcom que resulta impossible. Ja que, tal i com hem definit la pau anteriorment, com quelcom bonic, blanc i pur, no pot tenir beneficis des d'un punt de vista profund. A més, els beneficis de la pau no són com els beneficis habituals ja que no es poden definir com la diferència entre ingressos i despeses d'una operació, sinó que són el resultat d'un estat de la humanitat.
Pensant-ho bé, hi ha una crítica força consistent als beneficis de la pau. Els romans deien "si vis pacem para bellum" que vol dir, si vols la pau prepara't per la guerra. De totes maneres, els romans una vegada aconseguit l'imperi i el domini de tot el món conegut a la seva època es van relaxar i van oblidar el principi esmentat, el que va originar la seva pròpia caiguda al 476 dC. i la invasió dels bàrbars, que com a única virtut tenien la de la força, la violència i la guerra. Per tant, està comprovat que una població es desenvolupa menys quan esta en període de pau, ja que no té la pressió de qualsevol conflicte per a desenvolupar-se. Ja sigui armamentísticament, tecnològicament, científicament o sanitàriament. Les grans civilitzacions de tota la historia un cop van aconseguir el domini i la conquesta dels territoris i pobles que els envoltaven, es van relaxar i van oblidar la necessitat de preparar-se per la guerra, si volien mantenir la pau. És l'etern equilibri entre aquests dos conceptes, tot dualisme només existeix si es manté un equilibri perfecte. Si només vols la pau i oblides que d'altres més forts et poden fer la guerra, sens dubte acabaràs sent dominat pels violents. És trist, però cert. La pròpia natura ens mostra que només sobreviuen els més forts i que només hi ha pau o equilibri quan els forts són controlats pels altres.
Finalment, voldria concloure amb una certa utopia. M'agradaria que la major part de les persones busquessin el seu propi camí individual per arribar a la pau interior, a la plenitud i a la felicitat. Vull pensar que d'aquesta manera, només que alguns de nosaltres ho intentéssim, es podrien evitar les guerres i la violència, i en aquest cas la pau com a contrari de la guerra seria un estat natural a tot el món. Així dones, els dos conceptes de pau esmentats quedarien reduïts pràcticament a un de sol. No seria necessari preparar-se i lluitar per una pau que acabés amb les guerres. No seria necessari aconseguir en primer lloc la pau com a antagònic de la guerra, i després intentar aconseguir la pau interior. N'hi hauria prou en buscar la pau interior de cadascun de tots nosaltres, i d'aquesta forma de ben segur que ningú voldria fer la guerra.
Aquesta és certament una utopia, per la qual penso val la pena lluitar.