Un conte sobre com els nens i nenes de la selva africana, aprenen a llegir

índex > concurs de narracions solidàries > lliurament de premis 2007 > Categoria: 10 i 11 anys - Tercer premi

Tercer Premi Categoria 10 i 11 anys
Autor: Roger Casas
Pseudònim: Escurabutxaques

Em dic Djinho i sóc capverdià. Tinc onze anys i encara que sigui baixet i escanyolit sóc àgil i ràpid. Visc a la capital de l'illa de Sâo Vicente: Mindelo. Tinc dos germans: la Mayra, que és bessona meva, tot ¡que em passa un pam, i en Dudu, dos anys més gran que jo però amb la mateixa alçada.

El meu pare és diu Valdemar, també és baixet, encara que té molta força que li serveix per pescar peixos molt grossos. La meva mare és diu Hermínia , i té molta traça a cosir roba que després ven al mercat. De vegades vaig a veure els meus avis que viuen a la "Punta do sol", al costat de Ribeira Grande a l'illa de Santo Antâo . Hi vaig un cop al més amb un vaixell que surt de Mindelo i arriba a la "Punta do sol".

Però hi ha un problema, no tenim diners per pagar els nostres estudis i els pares ens volen fer treballar a les salines de l'illa de Sal. Per no anar-hi volem presentar-nos amb el nostre amic Joâo al concurs de músiques del Carnaval i així poder guanyar mil escuts capverdians (mil dòlars) que donen com a premi i poder anar a l'escola on podrem aprendre a llegir i escriure.

Hem anat a casa dels meus avis, que de joves eren músics, perqu6 ens diguessin que hem de fer. Ens han dut en un cobert que tan servir d'habitació dels mals endreços i en Vasco (el meu avi) ens ha donat a mi i a en Joâo uns tambors, mentre que la Lura (l'àvia) donava a la Mayra i a en Dudu unes flautes molt curtes. Quan els hem dit adéu hem corregut fins al port de Ribeira Grande per tornar a Mindelo. Ens hem assegut a la sorra de la platja i en Joâo ha començat a tocar una música amb el seu tambor agafada d'unes quantes melodies típiques del Carnaval amb trossos inventats per ell. Com que m'ha agradat l'he seguit, tocant el meu tambor. En Dudu i la Mayra també han començat a tocar les seves flautes. Han passat uns quants minuts i hem parat. Quina sorpresa! Un grup de turistes ens aplaudia i ens deia bravo i coses en diferents llenguatges fins que hem sentit un idioma semblant al que parlem. Els turistes i nosaltres hem acabat decebuts perquè no ens hem entès.

Llavors ens hem promès que guanyaríem el concurs per poder anar a l'escola i aprendre aquest idioma tan semblant, el portuguès, i molts més.

Hem anat cap a casa i hem començat a assajar, a dintre d'una habitació tan petita i baixa que en Joâo, que és altíssim, gairebé tocava el sostre. Llavors hem triat com seria la cançó: els trossos mes famosos de quatre cançons de Carnaval i uns que hem inventat. Després hem decidit com la tocaríem. Primer entraria en Joâo tocant fluixet, llavors entraria jo i tocaríem fort. Aleshores entrarien les flautes tocant normal i nosaltres tocaríem fluix. Després deixaríem de tocar i elles tocarien fort, i finalment entraríem nosaltres i tocaríem tots fort. Han passat els dies i nosaltres hem anat assajant i cada cop ens ha sortit més bé.

Avui es Carnaval i ens juguem anar a l'escola. Hem estat els últims de tocar a la festa. La gent ha aplaudit molt a tothom però quan hem pasta nosaltres ... encara ha aplaudit més! Hem anat tot el Carnaval aplaudits i finalment, a la cerimònia de comiat, ens han donat el primer premi. Ho hem celebrat amb una gran testa, que ha durat fins a la matinada.

Nosaltres ja volíem anar a escola l'endemà, però hem hagut d'esperar dos dies el permís del pare i al final ens hi ha deixat anar. Quan hi hem arribat estaven llegint un conte i la mestra, quan ens ha vist, ens n'ha donat un. Ella ens ha preguntat si sabíem llegir i li hem dit que no. Ha dit que al pati l'anéssim a veure i nosaltres hi hem anal. Ens ha fet passar a una aula i ens ha donat uns fulls amb totes les lletres i a cada lletra ens deia el seu so. Després ens ha dit que ens estudiéssim els sons perquè llegir era veure la lletra i dir el seu so. La Mayra li ha dit que aniríem molt a poc a poc ¡ella ens ha dit que amb practica aniríem molt més de pressa. Llavors jo li he preguntat com es teia per escriure i ella m'ha dit que escriure era el contrari que llegir, perquè s'havia de pensar el so i escriure la lletra. Després ens ha donat uns llibres i ens ha dit que intentéssim llegir-los perquè eren molt fàcils.

Quan s'han acabat les classes hem anat cap a casa i hem comen9at a intentar llegir els contes. Ens ha agradat molt i la nostra mare ens ha hagut de separar d'ells perquè mengéssim. Després de dinar en Dudu ha proposat que intentéssim escriure i hem vist que no era gaire difícil. Ens hem animat moll. Ara anem cada dia a l'escola i ja sabem, amb algunes dificultats, llegir i escriure ràpid. A més ens ensenyen portuguès (la llengua d'aquells turistes) que és una mica diferent del "crioll" que parlem nosaltres. Cada cop en sabem mes i cada cop en volem saber més, tot i que hem de canviar una mica l'accent i la forma de dir les coses.

N'hem parlat durant molts dies i encara no sabem que fer. El problema es que a tots quatre ens agradaria ser mestres per poder ensenyar i sobretot ajudar a llegir i escriure, però també volem ser músics.

Al final, ens hem decidit per fer de músics, fent concerts a totes les illes del Cap Verd i alhora ensenyant a llegir i escriure els nens que no puguin anar a l'escola.


Ara, deu anys després, fem gires per totes les illes del país í ensenyem.