Tercer Premi Categoria 12 i 13 anys Autora: Mireia Gálvez Pseudònim: Rei
Tot va començar un dia d'estiu, a la Selva Africana, més concretament a Senegal. Nosaltres érem un grup d'amics que formàvem part d'una associació anomenada Intermón Oxfam. Havíem fet un llarg viatge fins a Senegal i estàvem disposats a ajudar donant les nostres aportacions, com ara: roba pels nens, material escolar, menjar per moltes famílies del Senegal, però sobretot i el més important, els diners pel projecte de construcció d'una nova escola de primària i secundària, ja que tots els nens fins ara havien hagut de fer classes sota als arbres, passant calor a l'estiu i mullant-se quan plovia a l'hivern.
Era el primer dia de la nostra visita, ens trobàvem a la vora del riu Senegal, podíem contemplar una de les poques fronteres naturals que possiblement hi ha a Àfrica, separant dos móns ben diferents. A un costat, els matolls del desert i els camells i a l'altre immensos baobabs, bous i vaques. Però el que més em va cridar l'atenció va ser la vestimenta. Així observàrem que a un costat la gent anava vestida amb turbants negres i mocadors al cap i en canvi a l'altre havien sigut substituïts per vestits alegres, plens de colors i estampats; i pel que diuen deu ser veritat que l'entorn influeix a la gent, perquè aquí els somriures ocupen la major part del dia i la música es deixa sentir per tot arreu, i predominen sobretot els timbals i la dansa ballada per ells, una dansa oberta a tothom qui vulgui passar una bona estona ballant.
Però desprès de passar una estona divertint-nos, continuàrem fent el nostre viatge. Vam conèixer una gent amb una altra cultura, són els Tubabs. En dirigir-nos amb el nostre cotxe cap al poblet on vivien, vam sentir uns crits procedents de les cases, eren els nens que proclamaven la nostra arribada, un tant estranya per ells. Mai havien vist un cotxe com el nostre, i tant la gent gran com els infants, s'estranyaven al veure'ns passar. En un tres i no res ens trobàrem envoltats, com per art de màgia, per un munt de nens i nenes, contents per la nostra arribada. Ens van fer la seva salutació típica, ballant una dansa, en la que demostraven l'alegria, i donaven les gràcies. Per fi desprès de moltes hores de viatge havíem arribat on desitjàvem, ens instal·laríem allà per passar un mes convivint amb ells. Al baixar-nos del cotxe, el primer que vam fer va ser saludar a tota aquella gent. Ells molt amables ens van oferir, per que tastéssim el seu menjar típic, i una colla de nens ens van regalar uns collarets que ells mateixos ens havien fabricat amb pedres petites i fulles. No haguéssim entès res del que ens deien si no hagués sigut pel nostre amic Pere, que ens ho traduïa tot.
Davant de tota aquella expectativa, vam decidir donar totes les coses que havíem portat per ells. Als pares els hi donàvem el menjar que era per tota la família, la roba utilitzada que era pels fills, roba donada a la O.N.G. Desprès personalment ens vam encarregar de donar a cada nen el seu corresponent material escolar, molt agraïts ens somreien i no paraven de donar les gràcies.
Al cap d'unes hores ja ho havíem repartit tot, va ser llavors quant un home d'aquell poble ens va acompanyar al lloc on dormiríem. A la vegada que fèiem aquella petita excursió a peu, podíem veure dones transportant enormes paquets al cap, cosa que cridava l'atenció. Mes enllà vèiem nens jugant i corrent per tot arreu. Vam arribar a un esplanada de sorra on hi havia un munt de paradetes, de mangos, pinyes, papaies ... Un món ple de símbols i costums que poc a poc aniríem descobrint.
A l'endemà de bon matí vam convocar una petita reunió, on els hi explicàvem el projecte que teníem pensat per la construcció de la nova escola. La reunió va durar poc més de dos hores, els hi vam ensenyar un plànol en el que sortia senyalada la zona on teníem pensada construir-la, una zona que era de muntanya, i estava al centre del poble, perquè poguessin accedir fàcilment tots els nens. Ells, evidentment van estar d'acord, sobretot una nena de 8 anys, la Shianly que en sortir ens va fer una abraçada i ens va agrair molt tot el què estaven fent. Era una nena òrfena, els seus pares van morir quant ella era molt petita, i ara vivia amb una altra família. Tenia moltes ganes d'aprendre a llegir i escriure, per poder enviar-se cartes amb els seus avis que vivien a Espanya. Aquesta història ens va emocionar molt i encara ens va donar més forces, per tirar endavant aquest projecte.
Va passar una setmana, i la construcció va començar. La Shianly, anava sempre amb nosaltres, deia que ens apreciava molt i que nosaltres per ella érem con els seus pares, que desgraciadament no els va poder conèixer molt. El temps anava passant, i la construcció anava evolucionant, de mica en mica s'assemblava més a l'escola que en un futur seria. Per llàstima el temps per nosaltres va passar molt ràpid, ja feia un mes que ens hi havíem instal·lat amb els Tubabs, i per desgràcia era hora de marxar i tornar cap al nostre lloc d'origen Espanya. El comiat va ser llarg, i una mica trist per la Shianly, però de seguida nosaltres li vam donar forces, no havia d'estar trista, perquè ben aviat el seu somni d'anar a l'escola, tant per ella, com per la majoria dels altres nens es faria realitat.
Des d'aquell viatge ja ha passat un any i mig, ara ja som a Espanya i seguim mantenint contacte molt sovint amb ells. Us he de dir que l'escola ja està acabada, hem rebut imatges, i ha quedat força maca. Sempre que penso en tot això em ve al cap la petita Shianly i em pregunto com li anirà a la seva nova escola, i si ja haurà après a escriure una mica. La veritat és que sí!, perquè aquesta setmana, m'ha arribat una carta escrita per ella, ara té 9 anys i m'ha alegrat moltíssim que me l'enviés. La carta diu així:
Hola! A tots, sóc la Shianly i des de que vau marxar sempre m'he recordat de vosaltres quant anava a l'escola. Us he de dir que ha quedat molt maca.
He utilitzat tot el material que em vau donar, i he après una mica a escriure i llegir, encara amb dificultat. Gràcies a vosaltres he pogut enviar cartes amb els meus avis d' Espanya i els he pogut explicar tot. Ells també estan molt contents.
Entre tots els nens us hem fet un dibuix de l'escola, espero que us agradi, i a sota hem posat tots el nostres noms.
Aquesta carta l'he fet amb l'ajuda de la meva professora.
T'envio una foto, que he fet amb la màquina de fotos que em vas regalar, estic a la meva classe escrivint, amb dos companys.