Primer Premi Categoria 14 i 15 anys Autora: Ariadna Triadó Pseudònim: Estel del Nord
Jo era tot just una noia de 15 anys, desperta i valenta, feliç amb la vida però no del tot conforme amb la meva societat, quan aquesta història va començar.
Recordo que era molt d'hora, com cada matí, quan vaig sortir de casa amb un cubell per anar a buscar aigua i un cistellet per si trobava alguna cosa bona per al sopar. Recordo també, que vaig anar a casa l'Airina, la meva veïna, per preguntar-li si em volia acompanyar a la font.
Tot just arribar a casa seva vaig notar que alguna cosa no anava del tot bé. No hi havia moviment enlloc, i vaig esperar que l'Airina sortís per si de cas algú de la família encara dormia.
Quan la noia va sortir, vaig comprovar el que havia temut: la meva amiga anava plena de blaus i nafres, com si hagués caigut des d'un precipici a un bardisser especialment cruel. L'Airina va fixar els seus grans ulls foscos en mi i es va posar a plorar. Desolada, jo la vaig abraçar i vaig plorar amb ella.
L'Airina tan sols tenia un any més que jo, però la seva família ja volia que es casés. Vaig pensar que a mi tampoc em quedava gaire perquè el meu pare em proposés de casar-me amb algun home, però també vaig pensar que tenia molta sort, que gaudia d'una vida molt millor que la de la meva veïna, ja que el meu pare mai m'havia posat la mà al damunt.
L'Airina, sempre havia volgut estudiar medicina, però cada vegada que treia aquest tema a casa seva el seu pare s'enfadava molt. Deia que les dones només servien per cuidar la casa, els fills i per mantenir content el seu marit. Jo tampoc havia pogut anar mai a l'escola, perquè els meus pares em necessitaven a casa, però el meu germà m'ensenyava cada dia tot el que hi feien. Gràcies a ell, jo havia après a llegir i a escriure, fins i tot a comptar, i n'hi havia ensenyat a l'Airina, per tant, ella també en sabia. Però segons ella això no era prou per curar la gent. Deia que no només havia de saber les lletres, que havia d'aprendre encara les propietats de totes les plantes per utilitzar-les en la seva medicina. Per això, cada matí, després d'acompanyar-me a la font, i d'amagat del seu pare, anava a casa del savi del poble i s'estava hores i hores escoltant embadalida les seves explicacions.
Recordo com aquell matí vam anar a la font ensopides, i vam tornar amb els cubells regalimant i els cistells plens de fruits dolços per sopar. Recordo també com la vaig acompanyar a casa del savi, del seu gran mestre, i com després, la vaig anar a buscar per tornar totes dues cap a casa.
Recordo com si fos avui com, a la porta de la casa del savi, quan sortíem les dues xerrant i rient, ens vam trobar el pare de l'Airina. Ella va quedar pàl·lida, però no es va amagar. El seu pare, alt i corpulent, es dirigia cap a ella amb pas ferm.
L'home va quedar mut i se la va endur. Mai més la vam tornar a veure en aquelles contrades. Ens van arribar notícies, temps després, que la meva estimada veïna Airina estava a Gàmbia, casada i amb fills, però completament infeliç.
Jo, en canvi, vaig lluitar per aconseguir una plaça a l'escola, i gràcies als meus pares i a tot el recolzament de tothom, ho vaig aconseguir. M'ha costat molt temps i molta suor, però tot just fa un mes he aconseguit realitzar un somni. El somni de l'Airina, que es va veure atrapada en un món encara tan primitiu, i el somni de tantes i tantes noies africanes que ,com ella, no poden estudiar perquè han d'ajudar a casa i tenen altres obligacions incompatibles amb la seva formació.
Fa tot just un mes he aconseguit fer real un somni. Fa tot just un mes que he obert una escola per a nenes, noies i dones que volen aprendre a ser útils més enllà de les quatre parets de casa seva. I fa tot just un mes, també, que durant el meu temps lliure em dedico a passar casa per casa per curar els més malalts i tornar-los, a vegades, les ganes de viure en aquesta terra on l'educació és difícil, però no pas impossible.