Primer Premi Categoria 16 i 18 anys Autora: Berta Ventura Pseudònim: Per què no?
Esperant una resposta. Un crit silenciós. Una porta indecisa, entre oberta i tancada, amagava la meva raó d'ésser. La barrera que feia el meu propi alè i grans quantitats de nicotina enterbolien la visió a unes pupil·les cansades de tanta lluita. Negres de tanta foscor. Envellides i martiritzades. Castigades a una eterna insensibilitat. Cegues de tant aguaitar. Frustrades de fòbia a ser esclaves d'allò que menys anhelen.
D'una desganada llambregada em vaig preguntar:
Retòricament, mantenia converses amb les meves mans. Fatigades de tant compondre. Tacades d'una tinta invisible, una tinta d'il·lusions, de pensaments, d'esperança, d'odi...Robades de tota innocència, de l'alegria d'un nen somrient i de la joventut d'un adolescent inconscient. Envoltades d'arrugues de saviesa o d'incomprensió. Mancades de tota força, de tota valentia. Esculpides d'un no res i d'un tot.
Altre cop un raig de llum i una pregunta:
Començava a perdre el seny, un moment d'embriaguesa en el qual el més savi sembla estúpid i l'il·lús recobra eloqüència.
La ment, d'utilitat poc freqüent entre romàntic i, al mateix temps la base fonamental dels freds calculadors, era la meva aliada. L'ajuda a poder sobreviure un món ple d'injustes justícies i de castes descastades. Un món que no és món.
Les idees es qüestionaven entre elles, una allau de maldecaps i tan sols una pregunta:
Un problema que no entén llengües, ni religions, ni diners, ni cultures. Un problema que fins i tot aportaria insomni al mateix Freud, capaç de destruir el superhome de Nietzche, enganyar, o encara més, ser infidel a l'amor platònic, i de deixar sense paraules al mateix Sòcrates.
Una frase que no entén estats, ni ètnies, ni nacions, ni rius ni mars. Una frase inanalitzable, incomprensible i, fins i tot, inexplicable.
La humanitat, un conjunt d'éssers d'objectius idèntics i d'estupideses simètriques. Diferents maneres d'execució, diferents manuals d'instruccions, però sempre per arribar al mateix energumen. Un petit pessic d'un trencaclosques com pot ser el món en què vivim. Uns ninots de plàstic que no es mouen amb piles, sinó per impulsos.
Uns mateixos ulls, unes mateixes mans, una mateixa ment. Però uns sabem llegir, d'altres no.
Una impotència com la que sentia davant d'aquest plantejament, només és capaç de comparar-se amb la d'un nen petit que veu un conjunt de formigues de mides diferents pintades en un paper. L'esterilitat de coneixements que comporta un full en blanc, i sense poder escriure-hi res. Ni un mot, ni una síl·laba, ni un punt, ni una lletra. Tant sols un ninot o un dibuix.
Però podem canviar-ho. Un brot d'alegria naixia entre les meves fredes venes. Les venes d'una vella. Em va semblar olorar l'esbós d'un somriure als meus llavis. La respiració profunda que provoca una tranquil·litat plenera i juvenil. Un parell dels plecs, que amb els anys havien anat omplint la meva cara, semblava que s'esborressin com si res.
La solució, un canvi als problemes. Un canvi als néts del món. A tots aquells que no tenen l'oportunitat i que han perdut la fortuna a la ruleta de la discòrdia.
Els moments se m'acabaven, com llàgrimes seques, després d'un transitat recorregut. Una última pregunta, com l'enèsim sospir d'un conjunt de neurones pansides pels anys: