Tu saps llegir, ells no. Podem canviar-ho

La Taagrid i el Karim van travessar l'estret de Gibraltar el 26 de maig de 1994, en una pastera on viatjaven 32 immigrants més. La fortuna creuà amb ells l'estret i els va permetre arribar a Mollet del Vallès, on l'Ali, germà del Karim, vivia feia 6 anys. Sense saber gens de castellà ni de català, la Taagrid i el Karim es van instal·lar a casa de l'Ali per començar una vida nova, lluny del seu país. La Taagrid estava embarassada de 4 mesos, i mai havia estat vista per cap ginecòleg; tot anava bé, en principi. Si era nen li posarien Khaled i si era nena, Lahmine.

El Karim va començar a treballar al taller de motos que s'havia muntat l'Ali, al que les coses li anaven força bé. Així, quan la Lahmine va haver nascut, el Karim ja començava a entendre les converses de l'Ali amb els seus clients. La Taagrid, en canvi, es passava tot el dia tancada a casa amb la seva filla i només sortia per anar a comprar. Al viure en un barri pràcticament musulmà, la Taagrid poques vegades havia sentit el castellà, i encara menys el català. Passaren els mesos, passaren dos anys i el Karim va deixar de treballar al taller del seu germà. Ja sabia parlar castellà, estava a punt d' aconseguir els papers i havia trobat una feina on pagaven millor i on li llogaven un pis a un preu assequible. Així que van poder, la Taagrid i el Karim es van mudar al nou pis, a Granollers. El Karim estava molt content per les millores que estaven tenint lloc a la seva vida, però la Taagrid no semblava tan animada, al barri on viurien hi havia pocs immigrants, i ella només parlava àrab. El seu marit no havia pensat en aquest "petit detall", el canvi de pis suposava a la seva dona quedar-se pràcticament incomunicada.

La Lahmine estava a punt de fer els 3 anys, li tocava començar a l' escola. El Karim passava cada dia un mínim de 10 hores treballant, així que era la Taagrid la que s'hauria d'encarregar d'apuntar la nena a l'escola. Però no sabia que havia de fer, on havia d'anar, no sabia quines escoles hi havia; no sabia res, en definitiva. Un dia va baixar amb la criatura i va decidir que aquell dia ella ho aconseguiria. Va donar voltes per la ciutat, una ciutat molt gran per ella, que amb prou feines mai havia sortit del barri de l'estació. I va ensopegar amb una plaça on hi havia molts nens, moltes mares amb cotxets, molts avis... eren les 12:30, els nens sortien de l'escola. Es va acostar als bancs de la plaça del davant de l'escola i en veure unes noies amb mocador, com ella, es queda alleugerida. Elles eren la seva salvació, els hi va preguntar tot el que necessitava saber, i elles la van acompanyar a parlar amb el cap d'estudis de l'escola, mentre li feien de traductores. Aquell dia va tenir sort. I aquell dia es va adonar que no podia seguir així, necessitava entendre la gent d'aquell lloc.

Quan el seu marit va arribar a les 11 del vespre, la Taagrid li va comentar el que li havia passat, i com es sentia de desvalguda tan lluny del seu país. El Karim primerament es va emprenyar quan va sentir que la seva dona volia aprendre el castellà, el català, o el que fos que parlessin aquella gent. Però amb el pas de les setmanes i amb la insistència de la seva dona, aquell home tancat de mentalitat va anar comprenent la necessitat de la Taagrid d'integrar-se a la ciutat on vivien, cosa que ell havia fet ja temps enrere.

La Lahmine va començar a anar a l'escola, però els problemes van arribar quan la nena va portar un paper de l'escola dirigit als pares. Què carai deuria posar en aquell full imprès?. La Taagrid no entenia res, el Karim tampoc, no sabia llegir. Avergonyit, es va emportar el full a la feina i els seus companys li van llegir. Però havia d' escriure, posar el seu nom i el de la seva filla, i no podia, no en sabia. La Taagrid encara menys. La noia va anar a l'escola i va buscar alguna dona musulmana que l'ajudés per entendre's amb la professora, però aquell dia no en va trobar cap. El dia següent, ja sí. La professora de la Lahmine, l'Elisabet, li va omplir el full a la Taagrid, per petició de la Yusra. Però en veure l'analfabetisme tan profund de la Taagrid, que no entenia la més mínima paraula en català, l'Elisabet va decidir fer-li un suggeriment per mitja de la Yusra, li va dir que, per aprendre català, ella coneixia una escola per adults propera a la zona on vivia. La Taagrid era la primera vegada que sentia parlar d'una escola per adults, però la idea d'entendre a la gent li va entusiasmar. La Yusra li va traduir tot allò que li deia l'Elisabet, i la Taagrid va estar molt agraïda a les dues noies. Però se'n sentia dependent, i aquest sentiment de deute no li agradava.

L'endemà, abans d'anar a buscar la Lahmine a l'escola, va passar per l'escola d'adults, sense haver-li consultat res al seu marit. Allà una dona musulmana li va explicar que estaven fent uns intensius per gent que, com ella, no sabia gens de català. La Taagrid de seguida s'hi va apuntar, li quadrava perfectament amb l'horari laboral del Karim, i la nena se la podia emportar a les classes, si feia falta; a més, tenien un petit servei de guarderia.

El 13 de març de 1998 va ser una data que va marcar un abans i un després a la vida de la Taagrid, aquell dia va començar les seves esperades classes de català. I allà va conèixer tanta i tanta gent en la seva situació, es deixa de sentir sola. Cada dia anava a l'escola 5 hores, i aviat va començar a entendre paraules soltes. El Karim no sabia res de les classes i es pensava que els progressos de la Taagrid eren pel contacte amb altres mares de l'escola. Però no, progressava massa ràpid. Un any més tard, qui la veié i qui la veia! Si bé no dominava l'idioma, se l'entenia al parlar i el que ella més desitjava, entenia la gent quan parlava.

Tant havia millorat que a l'escola d'adults li van proposar que donés classes a gent que estaven com ella ara feia un any. Ella volia, se sentia en deute amb aquella gent. Però li havia de consultar al Karim. Una nit s'arma de valor i li va explicar que coneixia unes noies que treballaven a una escola d'adults (mentida, però no li podia explicar altra cosa) i que li havien proposat donar classes, a canvi d'una petita remuneració. L'horari, però, li permetia seguir tenint cura de la nena igual que abans. El Karim al principi no va deixar acabar de parlar la seva dona, enfurismat, però veient l'important que realment era allò per ella, va acabar cedint. Uns diners de més mai no anirien malament.

El 16 de juny de 1999 la Taagrid va començar a exercir de professora de català per adults. Mentre ensenyava a parlar el català, ella també rebia classes, havia començat classes per aprendre llegir i escriure. El 2005 havien passat per les seves mans 300 alumnes als que havia ensenyat el català mínim imprescindible per sobreviure lingüísticament en aquell país; i el 2005 ja sabia llegir i escriure. Havia llegit "El Quixot" i havia escrit "Si jo puc, tu pots", una obra dedicada als immigrants que es trobaven a la situació que ella havia viscut d'ençà la seva arribada a Espanya. L'obra, publicada per l'Associació d'Ajuda Mútua d'Immigrants de Catalunya, va ser traduïda a l' àrab (sí, sí, traduïda, perquè havia estat escrita en català), i va ser repartida sense ànim de lucre entre la població femenina àrab de diverses poblacions. Aquesta campanya, que rebé el nom de "La historia de la Taagrid és també la teva historia" durà set anys, i permeté l'alfabetització d'un mínim de 25 dones a cada poble on s'havia repartit; en total, 1250 dones van aprendre a llegir o escriure motivades per una sola historia, la historia de la Taagrid.

El Karim estava molt orgullós de la seva dona, i veient tot el que havia fet no pel seu poble, per la seva gent, sinó per Catalunya i pel català, va alegrar-se mil vegades de no haver prohibit a la seva dona fer aquella bona acció.

Aleshores la Lahmine ja havia complert els 12 anys. Un dia li va dir al Karim que havia de fer una redacció. El Karim també havia après a llegir i escriure, havia estat l'únic alumne particular de la Taagrid al llarg d'aquell temps. La Lahmine li ensenya el títol que havia de tenir la redacció: "Tu saps llegir, ells no. Podem canviar-ho". En veure'l, aparegué un somriure brillant en la seva cara i li digué, tendrament: "Em sembla que aquest escrit hauria d'anar dedicat a la teva mare". I li picà l'ullet.