Tercer Premi Categoria 16 i 18 anys Autora: Laia Cantons Pseudònim: Liane
Avui m'agradaria explicar una història diferent a la de cada dia, vaig dir-li a la meva neta. Tot i que se8mbli impossible, no es tracte d'un conte inventat, sinó d'una història real, que jo vaig viure en primera persona i crec que ha arribat l'hora d'explicar-la perquè ara ja ets gran i totes aquelles històries que t'explicava abans ja no t'interessen i crec que aquesta et sorprendrà.
Tot va començar un 27 de febrer de 1992. Quan els meus pares van decidir acollir a una nena africana. A mi això no em feia massa gràcia, ara els meus pares prestarien més atenció a ella que a mi, i això no m'agradava. Llavors em van explicar que només seria per uns mesos i això ja em va tranquil·litzar.
A l'1 de juliol ja teníem a la Kunyha a casa. Era una noieta, de més o menys la meva edat, però estava molt prima i portava el cabell molt curt i tot ple de trenes. Anava vestida amb una espècie de túnica taronja. Quan la vam veure per primer cop, estava plorant. Ens van dir que s'havia passat tot el viatge així degut a que no havia pujat mai en un avió i estava molt espantada. No sabíem com comunicar-nos amb ella perquè parlava un idioma africà que es veu que el parlaven molt poques tribus d'Àfrica i no hi havia cap traductor que l'entengués. De camí cap a casa, no parava de mirar a través de la finestra del cotxe. Tot era nou per a ella, tanta gent, tantes llums, grans edificis, fum, embussos... La seva cara ens expressava una barreja de sentiments i emocions. Els primers dies varen ser horribles. No es volia vestir amb la roba que li havíem comprat, ni es volia posar sabates. Es passava el dia sobre un arbre del jardí mirant cap al cel, això si, a l'hora de menjar era la primera d'asseure's a la taula i va aprendre molt ràpid a utilitzar els coberts. Dutxar-se és el que li va agradar més, si passava hores a la dutxa. Poc a poc es va anar acostumant a aquesta manera de viure, tan diferent a la seva. Llavors, la mare va pensar que aquest era el millor moment d'ensenyar-li a parlar en alguna llengua que li fos més útil per a comunicar-se amb la gent, ja que amb la seva només ho podia fer amb els de la seva tribu. La llengua que vam pensar que li aniria millor aprendre, era l'anglès. Ja que és una llengua universal, i amb aquesta es podria comunicar amb gairebé tot el món. Passats dos mesos ja parlava en anglès. Però ens vam trobar amb un problema força important... a l'hora d'ensenyar-li a escriure i llegir ens va dir que mai no ho havia fet. No havia vist mai un llibre, ni mai s'havia adonat que tot estava ple de lletres: en cartells, als envasos de productes, a les carreteres... Nosaltres havíem de començar des del principi, li havíem d'ensenyar totes les lletres i després ensenyar-li el so que corresponia a cadascuna d'elles. Va ser una tasca força complicada però finalment ho varem aconseguir. Vam veure que era una noia molt llesta, i passats uns mesos ja escrivia gairebé sense faltes i la seva pronunciació era perfecta. Ella ens va poder explicar com era la seva vida allà. Ens va dir que era molt diferent a la nostra. Allà les dones es llevaven molt més d'hora, quan els primers rajos de sol apareixien a l'alba. Elles eren les encarregades de preparar l'únic àpat diari, d'anar buscar aigua als pous i de cuidar als més menuts, mentre que els homes s'aixecaven més tard i anaven a treballar, alguns de miners, altres de pagesos... i mai s'encarregaven dels nens, creien que això era cosa de dones. Ens va dir que s'estava adonant que aquesta situació hauria de canviar, ja que tots som iguals i les dones haurien de tenir els mateixos drets que els homes.
Va arribar el dia en que la Kunyha havia de tornar al seu país. Abans de marxar, ens va donar un escrit que havia fet i que deia:
"Per fi ho he vist tot clar. Ara veig que el món no només és l'Àfrica sinó que és molt més extens. El problema és que aquest món no és igual per a tothom. En alguns països es viu molt bé, mentre que en altres, com és el cas del meu, es viu en la misèria. Crec que el problema principal és l'analfabetisme i que si el poguéssim eradicar, tot això canviaria, veuríem que moltes de les coses que es fan són innecessàries mentre que a d'altres que no en donem importància són les que ens podrien ajudar a fer el món millor.
Jo intentaré lluitar contra aquestes diferències, tot i que se que sola no podré canviar massa coses, però potser si que aconsegueixo conscienciar a algú i ,de mica en mica, poder arribar a canviar aquesta situació tan nefasta.
Gràcies per tot, vosaltres heu estat els que m'heu fet obrir els ulls i us n'estic molt agraïda i sempre ho estaré".
- Que t'ha semblat aquesta historieta? Espero que t'hagi agradat i que l'hagis trobat interessant - vaig dir jo.
La meva neta va contestar que aquesta era una història molt interessant i em va preguntar si en sabia alguna cosa de la Kunyha. L'únic que en sabia era que ella havia estat lluitant amb totes les seves forces per poder canviar les coses i que havia aconseguit crear una associació, l'ADA (Associació de Dones Africanes). Totes juntes lluitaven per aconseguir la igualtat entre els homes i les dones. També ensenyaven a escriure i llegir a tothom que no en sabia, per poder arribar a acabar amb l'analfabetisme, que tot hi que elles no ho aconsegueixin estan convençudes que en un futur ho faran i llavors la situació de l'Àfrica millorarà.