Un nen perdut a la selva crida a la seva mare

La nit serena i clara s’espanta amb els crits d’un cos nu i angoixat, Naeem plora desconsolat. Amagat entre fulles infinites les seves  llàgrimes cauen com gotes en la pluja i el rostre pàl·lid i afligit del jove es reflexa en una sola mirada, la lluna, blanca i lluent l’abraça, Naeem   s’apropa al riu, l’aigua freda l’acarona  i ell regala un somriure.

El jove confós, decideix afrontar el nou repte que li proposa la vida, demà és un gran dia per ell, el ritual decidirà la capacitat que pot obtenir amb 2 mesos a la selva  jugant-se la vida amb perills i aprenent a ser un home fort i valent.

Naeem, s’alça i amb la mirada perduda repeteix :

-Sóc un home, respecto i crec en al meva cultura!

En arribar a casa, Aissa mare del jove pregunta perquè torna tan tard.
Naeem gira la cara i escolta el silenci  que els envolta. De sobte Nailah l’empeny, i trenca la pau que regnava  en aquell lloc, dispersa i atrevida la petita noieta de tants sols set anys vol ser protagonista d’aquell fet. Naeem aprofita l’ocasió per poder marxar, però massa tard la mare amb curiositat i interès diu al seu fill:

-Naeem sé que és difícil, però és l’única manera de poder fer de tu un home fort i valent.

El jove marxa sense dir res, només sospira i deixar passar aquell moment rígid i molest.

La mare el contempla, confia plenament en que Neem podrà  guanyar totes les dificultat que li proposin.
Naeem exhaust, s’acaba fonen en un somni màgic.
Saidi s’apropa i li fa un petó, l’envolta amb les seves mans tendres i confortables i s’adorm entre els seus llavis de seda. Saidi, és una criatura de 5 anys, que admira molt al seu germà .
La lluna s’amaga i el sol avança per poder trobar refugi entre la llum i la calor que envolta el nostre entorn. El rostre de Naeem s’il·lumina amb el reflex, i desperten els seus sentits. Atemorit i confós treu el cap per un forat, on observa  els diferents canvis que s’han produït en una sola nit, en aquella tribu.
La mare crida a Naeem:

-Naeem, afanyat tots els nens estan preparats . Que vols arribar tard?

El jove decidit, es dirigeix a la bossa on hi guardà totes les coses que l’hi poden  ser útils per els dos  llargs mesos a la selva. Baixa les escales i diu als seus germans:

-Germans, sis plau feu bondat, i recordeu que passi el que passi sempre estareu al meu cor.

Saidi no es va poder contenir les llàgrimes i va abraçar al seu germà amb totes les seves forces.
Naeem creuà la porta, la mare i els fills es van abraçar mútuament, i el petit Saidi mentrestant esbrinava la forma per poder estar amb el seu germà.

-Ja ho tinc!

Va cridar Saidi. Sigil·losament es posà en marxa, corregué fins el punt de trobada on Naeem es trobaria per endinsar-se en aquell lloc humit i fosc.
Un cop allà, els seguí sense fer cap mena de soroll, de sobte el grup de nens del poblat es va aturar per descansar,Saidi va buscar un refugi on establir-se aquella nit freda, es guarir amb unes pells de bou que havia pres abans d’emprendre el viatge i encengué un llumí.

El petit , satisfet d’haver aconseguit el que s’havia proposat, observà a la lluna i somrigué. De cop un crit d’au va despertar a Saidi, espantat, va mirar fixament al cel, però la visibilitat era mínima, la vegetació cobria tot un mar etern de núvols infinits, i les fulles verdes i amples disfressaven al sol  d’humitat i foscor.
Mentrestant  la tribu mbuti, buscava desesperadament a Saidi . El pare va emprendre el camí per poder trobar al seu fill, amb els seus millors guerrers, i la mare i els germans resaven cada nit, perquè no estigués ferit.
Saidi s’alçà, i desesperat  volia trobar al grup de joves del poblat, però s’havien fos en les terres d’aquell lloc extens, no hi havia rastre d’ells.

El petit es posà a plorar, sense trobar solució a aquella situació.

Un arc de Sant Martí va il·luminar a aquells ulls enfosquits per la manca d’esperances que tenia Saidi, aquell màgic núvol de colors perdut en el cel havia fet despertar el somriure del nen. Saidi s’adonà que allò podia ser alguna clau per poder tornar a casa.

Saidi enfonsà la mà en aquell núvol, notà com si l’aire s’empassés els seus sentits, i de cop tornar a respirar.

Sense deixar perdre ni un moment el petit Saidi es posà en marxa . Mentre la boira l’envoltava i el cos necessitava respirar, els ulls de Saidi van topar  amb un arbre immens vell i rovellat. Se’l queda mirant sense poder dir res, fins que...

-Petit  ja pot tancar la boca!

El petit Saidi sorprès del que l’arbre havia pogut dir, respongué:

-Qui hi ha?
-El meu nom es Mela, sóc filla de la primavera, l’aire que respiro és blanc i pur, i sempre ajudo als fills de la mare natura.

De cop una remor es va apoderar de l’atenció de Saidi. Mela l’observà amb atenció, ja què ella sabia que sorgiria entre ells.
Una màgia de colors interminables, va meravellar a Saidi i de cop una criatura  bufona i alegre va  trencar  el somni.

El petit s’enlaira al cel  com si fos lliure i notà com les gotes de la pluja despullades  acariciaven el seu rostre fi i adormit, Saidi arribar  a una flor de nenúfar que dormia entre les fulles dels arbustos . El petit follet li donà un petó i li digué:

-Saidi, has estat força valent en aquest petit trajecte de vol. Ara el que ens queda de camí es travessar aquest riu i arribar fins unes roques anomenades  aigualides” i des d’ allà trobaràs la teva família.

En Saidi en sentir aquelles noticies, es va posar dret i va dir:
-Ràpid posem-nos en marxa abans que sigui massa tard!

El follet l’agafa de la mà, i continuaren el camí.

Al cap d’uns dies sense repòs arribaren a les pedres “ aigualides” on  reposaren. A l’alba el follet despertà a en Saidi per poder arribar a casa el més aviat possible, així que el petit sense remugar s’aixecà i es posà en marxa.

Saidi, i el seu petit amic van recórrer molts quilòmetres fins arribar a un rierol, on veu cridava el seu nom .<

Saidi  es va guiar per aquella veu, de sobte s’adonà que era el seu pare, i sense perdre ni un moment es van fondre en una abraçada, d’amor i felicitat.

El petit va voler agrair  tot aquell esforç que el follet havia fet per ell, però  va veure que havia desaparegut del seu costat, i va comprendre que  aquell ésser no podia ser descobert.