Un nen perdut a la selva crida a la seva mare

Mare, on ets? Fa estona que et crido i no em contestes. Estic sol enmig d’aquest gran bosc d’arbres. Què ha passat? Recordo que anàvem junts al riu a buscar aigua per fer el dinar. Tu has agafat la gerra de fang, te l’has posat al cap i m’has dit: anem Mahawo. M’has allargat la mà esperant la meva i hem sortit de la cabana. Pel camí, ens hem trobat la mare de la Nahomi i us heu posat a parlar. Jo he vist una papallona i l’he anat seguint. S’ha parat a la fulla d’un arbre i, de cop i volta, ha desaparegut. Pobreta, la veritat és que ha anat a parar a la panxa d’un camaleó. Estava camuflat entre les fulles de l’arbre i així que la papallona s’ha despistat, ha obert la boca, ha estirat la seva llarga llengua i se l’ha empassada. Això no m’ha agradat gaire i he sortit corrent. Llavors, me n’he adonat que estava sol, que no hi eres.

Mare, no em sens? Fa estona que em cauen les llàgrimes i no hi ha ningú que em pugui consolar. Recordo aquell dia que vaig caure en una trampa que uns caçadors havien preparat per caçar goril·les. Només tenia tres anys, dos menys que ara. Anàvem junts a buscar cocos per menjar. Jo jugava amb la nostra mascota, en Janny, un guacamai que et van regalar quan vaig néixer. Vaig sortir corrents de la cabana. Em vaig avançar perquè en Janny m’empaitava i se’m volia posar a sobre el cap, aixafant els meus tan estimats rínxols negres. Mirava enrere per veure si venia i, de sobte, em vaig trobar dins el forat. Em vaig posar a plorar desesperadament, com ara estic fent, però aquest cop, em vas ajudar. Vas treure les branques que em cobrien i em vas donar la mà per poder pujar. Després, em vas eixugar les llàgrimes i em vas abraçar. Com m’agradaria que ho poguessis fer ara...

Mare, et tornaré a veure? Recordo quantes vegades he acaronat la teva cara, he notat com era de fina quan me l’has acostat per estimar-me. Els teus ulls grossos i bonics. Són de color marró, no? I el teu llarg i arrissat cabell negre. Sempre he volgut tocar-lo. Ja ho sé que a vegades te l’he estirat massa però, m’agrada tant... També jugo amb les teves arracades. Som com dues grans rodes que m’encantaria fer rodar. I els teus braçalets. N’hi ha tants, que encara no els sé comptar. I aquestes anelles que portes al coll, per què mai me les has deixat posar?

Mare, em sento els budells que fan xivarri. Tinc gana. No em pots portar menjar? Veig cocos al meu voltant però no puc enfilar-me als arbres. Sóc massa petit per caçar i tampoc tinc armes. Tinc molta por. Potser seré jo qui alimentarà els altres? Recordo quan era molt petit. Tu munyies una de les vaques que tenim a casa i em preparaves l’esmorzar. Me’l posaves en un bol de fusta i estaves al meu costat fins que m’ho acabava tot. Llavors, em feies un petó i m’agafaves a la teva falda. Jugaves amb mi i m’explicaves coses. M’encantava sentir la teva dolça veu. Al final, em deixaves al terra i jo protestava perquè encara en volia més. Tu, em tornaves a agafar. Em lligaves a la teva esquena amb un drap de coloraines i anàvem junts a llaurar.

Mare, tinc por. Sento un soroll que s’acosta. Em sembla que és un lleó que se’m ve a menjar. No em podré defensar!. Per què no vens a salvar-me? Ho vas fer quan aquell escurçó m’anava a picar. Feia gairebé dos metres. Va passar pel nostre davant aquell dia que, com avui, anàvem junts per la selva. Tu el vas veure i em vas agafar. Ens varem parar i va seguir el seu camí sense adonar-se’n que érem allà. Ara sembla que és un animal més gran. Aquest cop serà el final! S’acosta, puc sentir les seves passes. Què faig? Em poso a cridar? Mare, ajuda’m! S’està apropant!

Mare, ets tu? Quina alegria, al final m’has trobat! Jo que em pensava que seria el menjar d’un lleó, ara és la mare que se m’està menjant, a petons, és clar. Mare, t’estimo. Mai em tornaré a despistar. Ho he passat molt malament sense estar al teu costat. T’he trobat a faltar molt. Segur que tu també has plorat. Quina sort poder-te tornar a abraçar!.