Els maldecaps d'una mare malalta

Aquell vespre no va ser possible anar al cinema, com era costum els divendres al vespre. Aquell dia, la mare havia anat a recollir els resultats de les proves que feia tants dies que li feien ballar el cap i les cames. Ens va fer seure al sofà i, agafant-li la mà al pare va dir: “ Fills meus, tinc càncer”. Bé, no va dir solament aquesta frase tan directa. Malgrat la mare era una dona de poques paraules, abans de pronunciar aquesta frase, va fer un discurs amb veu tremolosa que feia pensar que res de bo podia venir a continuació. Recordo les llàgrimes que es van vessar, també per part del meu germà petit. Encara que, en aquells temps era massa petit per comprendre la gravetat de la situació, tenia la certesa que allò que tenia la seva mare era una malaltia greu que li causaria molts maldecaps... massa i tot ...

Els sis primers mesos van transcórrer sense massa incidents, sense oblidar que la mare estava malalta. Fèiem vida normal i, només un cop cada 15 dies, el pare acompanyava la mare a l’hospital. Però, encara que nosaltres no ho notéssim, la mare s’anava debilitant cada cop més. A mida que això anava passant, els seus pensaments eren cada cop més negres i mil preocupacions sobre el futur dels seus fills quan ella no hi fos, l’anaven debilitant psíquicament. La mirada que un dia havia tingut tanta vitalitat, anava perdent la llum i més d’un cop la sorprenia amb els ulls negats de llàgrimes.

Passats els sis mesos, els símptomes és van fer més evidents i la mare va haver de deixar de treballar. Es va tancar a casa i els pensaments obscurs i els dubtes l’assetjaven tot el dia. Quan arribàvem a casa de l’escola, la mare ens retenia al seu costat, com si volgués compensar-nos per tots els moments en què ella ens faltaria. També ens protegia molt i intentava tenir bon caràcter al nostre costat. A mi, aquella situació ja m’estava bé, ja que la mare mai havia estat protectora i sovint el cansament de la feina la feia cridar en excés.

Els tractaments de quimioteràpia i radioteràpia eren cada cop més agressius i la situació feia pensar que no se’n sortiria. Tot i això, jo intentava mantenir una actitud madura i feia veure que estava convençut que la mare tiraria endavant. La meva postura ajudava a mantenir els ànims de la família però també feia que, quan em tancava per les nits a l’habitació, no aconseguís adormir-me fins més enllà de les dues. Això quedava reflectit als estudis i feia que la mare tingués un maldecap més a la llista: les notes del seu fill.

Els dies passaven i, un dia, en arribar de l’escola, em van dir que la mare estava a l’hospital, res greu, però que l’havien ingressat. Era surrealista que em diguessin que no era res greu, tenint en compte la situació de la mare, però no li vaig donar tanta importància com l’assumpte hauria requerit. Vaig pensar que en un parell de dies, màxim tres, la mare tornaria a estar a casa, però em vaig equivocar. La mare no va tornar a trepitjar casa nostra en molt temps.

L’hospital es va convertir en el seu nou habitatge i, els metges i les infermeres, en la seva nova família. El meu pare també es va instal·lar allà, i poques vegades el vèiem. Pel que fa al meu germà i a mi, cada dia manteníem unes llargues converses en les quals qüestionàvem el nostre futur, sempre des del punt més pessimista. La veritat és que m’hagués agradat poder dir al meu germà coses reconfortants, però en aquells moments ja no era capaç ni d’això.

S’ha de reconèixer que, durant el temps que aquest malson va durar, el meu germà va madurar molt i actuava amb un seny molt superior del que se li hauria demanat a un nen de vuit anys. Al principi, com he dit anteriorment, no sabia ni de què es tractava la malaltia. Poc a poc, gràcies a les explicacions de la mare, del pare i meves, va anar comprenent i assimilant el que comportava tenir càncer.

Les notícies que ens portava el pare sobre l’estat de salut de la mare no eren gaire esperançadores, malgrat els esforços que feia per disfressar-ho i per fer-ho més suau a les orelles del meu germà i meves. 

Un dia, quan la mare portava tres mesos a l’hospital, el pare em va trucar al mòbil i em va dir que podia venir a visitar la mare, que tenia ganes de veure’m. Així que vaig agafar l’autobús, que afortunadament em portava directament fins a davant de l’hospital. Durant tot el trajecte no vaig fer res més que donar voltes al motiu pel qual la mare em volia veure. Estava fermament convençut que em cridava per dir-me les últimes paraules i dir-me adéu per sempre. Aquesta idea m’horroritzava però no podia treure-me-la del cap. 

Després d’esperar a fora l’habitació a que els metges em donessin permís per veure-la, vaig entrar-hi i el pare em va dir que ell se’n anava. La primera impressió va ser molt dura. Veure a la mare totalment demacrada i desvalguda va fer que els ulls s’omplissin de llàgrimes i que aquell pensament que no m’havia tret del cap durant el trajecte es reforcés. Per sort, em vaig equivocar.

Em va fer seure al seu costat i em va dir que el tractament havia estat brutal però que els metges havien dit que el més dur ja havia passat i que se’n sortiria. És més, havien dit que tornaria a recuperar la vida que portava sense gaires dificultats i que en pocs mesos recuperaria el cabell. També em va explicar les pors que havia tingut i les esperances que ara tenia. No m’havia sentit mai tan proper a la mare ...

Aquell dia la conversa amb el meu germà va ser més llarga que mai i els ànims tornaven a estar més alts que de costum. A les onze ja m’havia adormit, un bonic somni em va acompanyar tota la nit.

Poc a poc les coses van anar millorant, pel que fa a la salut de la mare però també als meus estudis. La tranquil·litat de saber que tot estava encaminat cap a l’èxit feia que es respirés un ambient diferent a casa. El pare cada cop es passava més temps amb nosaltres i podíem visitar la mare més sovint.

Per fi el dia tan esperat va arribar. Un 4 de novembre la mare va tornar a casa, molt dèbil, però no tant com per no poder abraçar fort els seus fills i remenar tots els racons i calaixos d’aquella casa que havia trobat a faltar tant durant aquells mesos. Tornàvem a estar tots junts a casa.

Els mesos van anar passant i la normalitat començava a arribar. Era estrany com havien canviat les coses. Ara tenia una relació molt més estreta amb la mare i una confiança amb la meva família que mai m’hagués pogut imaginar. La veritat de tota aquella història és que, si els mals moments serveixen per a alguna cosa, és per unir a les persones.