Els maldecaps d'una mare malalta

Estàvem asseguts al terra, a la vora del riu, amb els peus descalços capbussats en l’aigua, quan alguna cosa amb va dir que hi havia problemes.

Em vaig girar ràpidament cap a tots els costats. El camí estava buit. Només se sentia el murmuri del vent i de l’aigua. De cop, vaig distingir una figura una mica més enllà. S’apropava a poc a poc fins arribar on estàvem nosaltres. Podíem estar tranquils, era el pare. Però tot i així tenia un mal pressentiment. El pare sempre treballava fora de casa mentre la mare es recuperava d’una greu malaltia. Si estava el pare allà, devia ser alguna cosa important. Ens va mirar amb un somriure, però era un somriure fals, que amagava sentiments de dolor. Tenia els ulls brillants, plens de llàgrimes. Ens va dir que la mare havia mort aquella mateixa tarda, va començar a plorar silenciosament i ens va abraçar. Ell va marxar i ens va deixar allà, als dos, encara tremolant i plorant. Ens vam donar ben fort la mà.

Començava a fer fred, ens havíem quedat immòbils, com si ens haguessin clavat una punyalada per l’esquena, teníem un dolor profund dins nostre, ens havien fet molt mal les paraules del pare i el temps havia passat intensament volant.

Varem tornar a casa, el pare no hi era, la mare tampoc, vam suposar que el pare se l’havia endut per enterrar-la. Varem pujar corrents a l’habitació dels pares, no hi quedava res, només un diari sobre la tauleta de nit. La curiositat era superior a nosaltres, sabíem que era secret, però vam acabar llegint-lo. Pàgina a pàgina, fins la última.

“ Sento. Només miro i sento. Tot el dia estirada al llit, sense poder fer res. Veient com van creixent els meus fills, i no poder-los ajudar. És molt dolorós  veure dia a dia com ells entren a l’habitació, m’abracen i ploren al meu costat. Tinc totes les coses que em fan feliç al meu voltant, però no les puc gaudir, tinc un marit que treballa per mantenir-nos i uns fills que m’ho donen tot. Jo no puc fer res per ells, perquè tinc una malaltia, que segons els metges del poble, és gairebé incurable. Sé que em queden pocs dies de vida, i ells també ho saben, però ho volen amagar, simplement, no diuen res. Segueixen endavant, amb una petita esperança que els diu que encara no es rendeixin. Ells estan segurs, que jo no moriré, no volen deixar que la ferida s’obri més. Aparenten estar bé, m’ajuden, em mimen, estan al meu costat, però no deixen de fer la seva vida. Fan la seva i la meva. Jo estic a les seves mans. “

Després de llegir les paraules de la mare, es creuà la nostra mirada, inexplicable. Una sensació de culpabilitat, d’agraïment, d’haver perdut la cosa que més estimes. No t’adones del que tens fins que es perd. La mare, quan estava malalta, es preocupava per nosaltres, tenia en el cap ple de preocupacions, no volia que ho passéssim malament, era molt gran.

Mare, sé que per molt que digui ara, no serveix de res.

Aquell dia et vaig buscar, i ja havies marxat. Vaig intentar de seguir-te però era inútil. Ens vas deixar, per no tornar mai més. Vull tancar els ulls i no  despertar-me, veure’t en els meus somnis, i poder-te dir el que mai vaig tenir valor de pronunciar. T’estimo mare, i mai ho deixaré de fer. Tu em vas donar la vida i mai t’ho vaig agrair. Ho sento per no dir-t’ho abans, no sabia quin era el millor moment. Ara, és massa tard per recuperar el temps perdut, però sé que si estiguessis aquí, estaries orgullosa de mi. Et prometo que cuidaré del pare i del meu germà, com tu ho feies, que no deixaré que els passi res, ni que els facin mal. Seguiré el meu camí, i no cauré mai, per evitar problemes. Estic segur de mi mateix, sé que podré amb tot, però en el fons, tinc por.