Els maldecaps d'una mare malalta

… Podem qüestionar si hi ha vida en el tercer món, podem qüestionar si són les formes de vida que es mereixen, però una cosa tenim clar: ningú no voldria viure en les condicions de vida en què es troben, o millor dit, sobreviure.

Són països subdesenvolupats amb una industrialització mínima i amb una gran esclavitud en el treball. L’economia -que depèn de l’explotació de matèries primeres-, altes taxes d’analfabetisme, gran creixement demogràfic, gran nombre de malalties i grans problemes amb l’alimentació, són característiques amb les quals  podríem definir aquests països...    

A vegades, m’aturo a pensar, a reflexionar sobre el tema i em poso a la pell de les persones que estan patint, que viuen en condicions pèssimes, que senten dolor i a l’hora impotència; persones que no es rendeixen. Sóc africana.

Jo era petita quan vaig ser adoptada, gairebé no tinc records de la meva curta infància en aquelles terres. Sé que era feliç amb qualsevol joguina fabricada per nosaltres, somreia sempre que no estava sola, era optimista i tenia il·lusió.
(No veia la realitat tal com la veig ara). Només hi havia una cosa que em feia posar trista, era la meva mare. No sabia què li passava, l’observava i veia un rostre cada dia més dèbil i pàl·lid, ja no era la dona que jo tenia com a mare, una dona forta, molt treballadora, que lluitava per a mi, per fer-me feliç. Ella somreia al veure que me’n duia menjar a la boca.

Cada dia estava més feble, més delicada, no anava a treballar, la qual cosa que m’estranyava. Jo la mirava i li agafava la mà, amb prou forces ella podia acariciar la meva, tocar-me, sentir-me al seu costat.

Cada cop  estava pitjor, a mi em deien que estava malalta, però que no era res com per preocupar-me, que se li acabaria passant. Però les nits passaven, els dies s’aixecaven i els mesos morien. La meva mare no es podia moure, gairebé no podia parlar i no em deixaven estar molta estona al seu costat. Era la meva vida, la meva protecció, la meva defensa. Sense ella quedava desprotegida, quedava nua davant d’un gran i desconegut món. Finalment  amb les seves últimes forces digué: “Mai miris endarrere i et queixis del món en què vivim; mira endavant i intenta millorar-lo”. Tancà els ulls, i sospirà per últim cop. La seva vida passà per davant meu sense adonar-me’n, ja no la tenia, ja no estava amb mi. A partir d’aquell moment, començava una nova vida, sense jo percebre-ho.

Matinades, dies, tardes, vespres, nits… la tenia present, era al meu costat acariciant- me, tocant-me, sentint-me  com  la brisa del vent.

Aquell mateix dia em portaren a un internat. Jo estava perduda, desorientava, sotmesa a una certa pressió, eren els nervis. Era un lloc desconegut, fosc, trist, i molt impactant. Entre els nens predominava la por, la desconfiança, tot i que també hi havien nens que eren capaços de fer rialles. Per sort, només vaig estar 5 mesos encara que em semblà una eternitat. M’adoptaren els que avui en dia són els meus pares, na Mercè Vila i en Joan Martorell. Dues persones amb un enorme cor, amb una esperança, un desig que complir: el retorn d’una vida, d’una nova il·lusió.

Vaig arribar a Barcelona amb un somni per complir. Em costà adaptar- me a la nova vida, a la nova cultura, a la nova societat, a la nova llengua... Tot era completament diferent, era una altra oportunitat per viure. Gairebé no em podia comunicar amb els que eren els meus pares, només per gestos. Mitjançant expressions i mirades em demostraven que estaven al meu costat, que formava part d’ells, que simplement era una més de la família. Em feien entendre que  havien vingut per tornar- me a fer somriure, i tornar a ser feliç, tot i que no oblidava a la meva mare, a una part de mi.

De mica en mica i amb el pas del temps, vaig començar a parlar el català, el qual em va facilitar moltíssim adaptar- me a la societat i la forma de vida d’aquí, d’aquest país. Encara recordo petites coses que em van impactar molt en arribar aquí, com va ser una simple maquineta, un aparell de música o un televisor. En les condicions que viuen les persones del meu país natal serien impensables, millor dit, per a ells són inexistents.

Anys més tard, em vaig assabentar que la meva mare havia patit una malaltia anomenada malària, produïda per uns paràsits. Aquesta conviu diàriament al costat  de persones que viuen en el Tercer món.

Avui en dia tinc 26 anys, m’he adaptat perfectament a la societat i podem dir que ja sóc una més d’aquest país, d’aquest món, una persona amb vida, amb coneixement i disposada a aprendre’n més.

Amb l’ajut dels meus pares i la força de la meva mare he arribat fins aquí, he aconseguit treure’m la carrera de Psicologia, per tal de poder ajudar  tots aquelles persones que necessiten algú que els faci de guia quan estan perduts, quan no saben què fer.

El destí  m’ha agafat la mà ben fort, i no m’ha deixat fins que no he aconseguit arribar al final a seguir el meu camí. El meu desig, l’objectiu pel qual penso que estic aquí: complir el somni de la meva mare. Sóc voluntària en una O.N.G, en la qual lluitem per la  pobresa en el Tercer món, ens preocupem pel creixement demogràfic, ja que la maternitat no és per a elles un miracle de la vida, sinó un sacrifici, per lluitar contra l’analfabetisme i el problema de la gana.  

Com bé em va dir la meva mare: “Mai miris endarrere i et queixis del món en què vivim; mira endavant i intenta millorar-lo”.