Mares sanes, dret i esperança

I després va sortir el sol. Els carrers d’una ciutat mal construïda, la polseguera d’una terra tan roja com la mala sang que a Sira li corria per les venes,  la plaça d’un petit poble que acostumava embriagar-se de rialles, una casa, una petita cabana feta de canyes i estelles mal col·locades, però que dibuixaven un triangle en perfecte harmonia. A dins, Sira, feia voltar el seu dit a terra, en un petit retall que no s’havia mullat amb la tempesta, les pells que envolten l’ungla, que tant li agradava de mossegar, ara també eren vermelles, hauria de fregar molt perquè aquella taca marxés. Arraulida dins el petit embrió que amagava la cabana, sense ganes de néixer en un mar de pluja, deixava galopar els seus pensaments, amb el cap entre les cames, pressionant-se les orelles per no sentir el batibull de gotes que l’esperava a l’exterior. Seguia murmurejant aquella cançó que la mare li recordava i li recordava quan tan sols era un nadó i feia migdiades al bressol dels seus braços. La recordava molt bé, la mare. Aquells ulls negres plens de vida, de llum i esperança, que tan furtivament havien quedat plasmats a la cara de Sira; aquells rínxols, petits cargols que s’escapaven de les seves mans quan els volia atrapar, aquells llavis, portadors dels millor petons que Sira havia tastat mai i aquella olor, aquella olor a terra que tant li agradava, aquella olor suau i hipnotitzant, aquella olor que quan Sira era petita i sentia calmava els més profunds plors; però ara ja no hi era. La olor i la mare se les havia endut la pluja, la mateixa que ara desafiava a Sira dins la cabana.

I després va sortir el sol. Sira, però, també recordava la gent del poble, els pagesos que cada matí feien una cursa amb el sol per demostrar qui era més matiner, els pastors, que desfilaven davant d’un remat que a cada cop que obria i tancava els ulls es feia més petit, i a les dones del poble, que feinejaven amb gran elegància, les dones com la seva mare. A Sira la tenien embadocada, envejava els seus riures tímids, la seva destresa per fer tot allò que es possible fer amb les mans, el seu equilibri per portar el cubell de roba neta al cap...Però des del dia que la mare va caure malalta res va tornar a ser igual, van desaparèixer els riures, les moixaines que tan embullaven els cabells a Sira i que després la mare havia de desfer amb fortes estrebades; van començar els xiuxiuejos, les males mirades i els grans silencis que amortitzaven els seus passos, la mare estava malalta i Sira no entenia el perquè. No entenia perquè ningú no l’ajudava, perquè ningú no li preguntava com es trobava; aquelles dones eren dolentes, i els pastors, i també els pagesos.

I després va sortir el sol. Ara, però, Sira ja era gran, sabia què li passava a la mare, tot i que era massa tard, la mare era morta. Des de que els va deixar, Sira sempre ha tingut un somni, sempre ha volgut ser com la seva mare. La mare de Sira la cuidava molt, a ella i als seus quatre germans, sabia perquè ploraven quan ploraven i perquè reien quan reien, sabia  respectar a un marit que avançava més ràpid que les hores, que passava el dia fora de casa i que, tot i gairebé no trobar hores per dormir, malgastava el temps enriolant als seus fills. Ara tot era diferent, el pare s’havia tornat invisible en hores de llum per a ells, els germans de Sira, emmudits, perfilaven llàgrimes al voltant dels ulls.

I després va sortir el sol. La malaltia de la mare de Sira era lacònica, vivia dins el cos robat d’una dona que tan sols tenia vint anys, es deixava veure als cecs i parlava als sord, era freda i vil. Sira va veure com al pas del temps la bellesa de la seva mare era més feble, però va creure que era l’edat; que els rinxols que tan apassionaven a Sira perdien color, brillantor i força; que la calmosa paciència de la seva mare abandonava els moments mancats tranquil·litat; la mare ja no era la mateixa, però ningú ho volia veure.

I després va sortir el sol. La mare tenia la SIDA. Un home, calb i pàl·lid va venir a veure’ls, portava una petita maleta plena de tubs de vidre i de caixes de ferro. La va sentenciar. Va dir que tenia la SIDA. No ho entenia, no sabia que volia dir, ho repetia mentalment però seguia sense trobar-hi significat. La cara de la mare va canviar, va començar a empitjorar encara més. El seu germà gran es desfeia amb la terra, aquella terra roja que amb tanta febre corria per les seves venes. El pare no va venir a dormir aquella nit, ni l’endemà. La mare no volia que ens n’adonéssim, però, Sira no podia dormir. S’havia habituat al petó de bona nit de la barba espessa del pare, i sense ell no podia aclocar els ulls.

I després va sortir el sol. Els primers rajos d’esperança van filtrar-se per les escletxes de la cabana; havia parat de ploure. Sira es va aixecar d’un vot, va sortir a fora tot encertant cada bassal vermell que tapissava el terra, els vells records de la seva mare s’escapaven i com més fermament intentava retenir-los, més ràpid es desfeien. Sira va mirar el sol, però aquest cop no es va enlluernar com li havia passat altres vegades. Va sentir una olor hipnotitzant, suau, una olor a terra, la olor de la seva mare. La va buscar absurdament, però de sobte ho va comprendre, era la olor de Sira.

I després va tornar a sortir el sol. Sira ja era mare, era una mare com la seva, però plena de fe, de futur i de ganes de viure, de ganes d’il·luminar, de ganes de creure, de ganes d’esperança, de ganes que tornés a sortir el sol.