Mares sanes, dret i esperança

Allà, on ningú mira, hi ha avui una veu que talla el silenci del terror. És sorprenent com la llum càlida d'un futur que mai arriba pot estar sempre present en la foscor de les tenebres. Aquesta és la història de la lluita per llevar-se cada matí sota un cel sense perill i en una terra fèrtil que sembri les passes lliures de totes les persones. És la història d'una veu dolça que xiuxiueja segura un demà de llum, brisa i futur.

• “El nostre poble és mort des del primer dia que va néixer! Mai he sentit la vida entre nosaltres! Tots som morts avui, perquè no serem vius demà! Ningú ens escolta: som un cadàver que el mar es menja i desapareix per sempre! Ahir van tornar a haver-hi morts. La Yasmin no va superar el part. El metge mai va arribar. L'Oumar, el seu fill, va morir a les poques hores de néixer. A la Sara se la va endu aquesta malaltia que ens corromp a tots per dintre. Lluità fins al final, mai es rendí. A la Isabel i en Samuel se'ls han emportat aquesta nit, i d'en Francisco fa ja cinc mesos que no en sabem res. Quan acabarà tot això? Quan començarem a viure sense por? Per què la mort mai cessa al nostre voltant? Per què? Per què no podem ser lliures? Jo vull parlar! I vull que m'escoltin! Nosaltres som aquí!”

Aquell dia em vaig sentir viu després de molt temps. Una emoció compartida per tots els que ens trobàvem en aquell lloc desolador, on les parets de les cases que seguien en peu estaven marcades per l'evidència dels dispars de l'odi. El terra, ple de petjades salvatges que mai se'n van, però sempre tornen. I el silenci, que et mata quan res es diu i tot se sap. En aquell moment, però, tot era diferent. Aquella dona, mentre parlava, mentre es feia escoltar, mentre es lamentava per totes aquelles persones que perden la vida cada dia en aquell petit poblat, transmetia allò que tothom necessita, aquí i en qualsevol lloc, però que poques vegades se sent tan vivament en aquest indret perdut en unes coordenades d'aquest planeta que el tracta amb indiferència. Feia temps que no sentia l'esperança, ni la seguretat, en aquest món que viatja a la deriva. Els seus ulls reflectien tot el que deien les seves paraules: la guerra, la mort, la fam, en Francisco, la Isabel, l'Oumar, la Yasmin... i també el demà, la vida, la lluita constant per un futur que miri més enllà de la nit freda que congelarà els sentiments d'esperança d'aquí unes hores.

En pocs dies, aquella dona es va convertir en la salvadora d'un país que mai aconseguí sortir de la pena, la desolació i la foscor. Les seves paraules, que repetia incansablement tots els dies en diferents poblats, no eren enginyoses fórmules persuasives, ni belles paraules buides d'intencions, ni gestos estudiats al mil·límetre, ni tan sols un discurs que serà recordat en el futur. El que deia era, per sobre de tot, sincer. Parlava d'aquella realitat de malson que ella i tots viuen constantment en aquell lloc on ningú sap arribar-hi, en aquell país que ningú escolta -un país lliure, segons aquell govern que ningú escollí- però on vivien persones oprimides, sense drets, sense veu.

Tothom l'entenia quan parlava del sofriment de tota una vida mutilada, ja que ella representava a tot un poble sense vida. Això va portar, finalment, a una mobilització de tots aquells que volien ser escoltats, i per fi ho van ser. Ella va aconseguir viatjar a aquell món idealitzat que mai l'escoltà i parlà amb la mateixa duresa de sempre. Tornà a endinsar-se en els cors dels que l'escoltaven amb els seus ulls que mai havien parat de parlar. Persuadí a aquells que viuen en una fortalesa on amaguen les seves pors i els sentiments que els desestabilitzen. Parlà amb els reis del poder que exploten a persones diàriament en països com el d'aquella dona. Ella cada cop guinyava l'ull més fort demanant un moment d'atenció des de l'Univers infinit. Però com pogué una persona desestabilitzar la consciència de tot un món? I com aconseguí defensar i lluitar per tots aquells que mai ningú volgué escoltar? Es va demostrar que aquells que podem veure el món des de casa, sense necessitat de lluitar per res i amb un plat sempre a taula podem convertir-nos en les persones més solidàries del planeta durant uns dies, per acabar de nou al sofà veient el món que creiem que hem salvat. I així ho vam fer: vam ser solidaris. Aquelles paraules sinceres que vam escoltar una tarda qualsevol a través de la pantalla plana del nostre televisor, aquells gestos gens artificiosos i aquells ulls, sobretot aquells ulls, ho deien tot. Només calia fixar-se en les seves pupil·les per comprendre que estàvem davant de la seva vida silenciosa, que ningú va veure ni volgué veure mai. El món sencer es va mobilitzant per ajudar a aquella representant del Tercer Món, a aquella dona víctima de néixer en el lloc menys desitjable, o potser víctima de tots aquells que ara es disposen a ajudar-la i a ajudar a tots els que fa temps que necessiten ajuda.

• “Els metges que han vingut dels vostres països al nostre per ajudar-nos a tots estan fent molt bona feina, tot el que poden, ho sabem, però no és suficient. No ens heu d'enviar metges, sinó fer possible que es puguin formar professionals al nostre país. Els joves tenen il·lusions, pensen en un futur on puguin exercir una professió, però també han de trobar un lloc on dormir cada nit, on aconseguir un tros de pa cada dia. Volen arribar a ser metges, mestres, fins i tot polítics! Però ningú els pot proporcionar uns estudis, ni poden ells ficar-se a estudiar quan han de sobreviure diàriament al fred, a la fam, a les malalties, a les guerrilles, a la tristesa... a tot, absolutament a tot en tot moment! El nostre poble ha de poder formar als joves. Ells són el futur, l'única esperança que ens pot portar a un demà diferent al que hem estat sempre condemnats. Però també ens falten les necessitats bàsiques que tota persona necessita. Ahir em van ensenyar una cosa que l'anomeneu raspall de dents. Unes llàgrimes em van començar a caure per les galtes. Però què és això?, em vaig preguntar a mi mateixa. Els nostres fills mai s'han de netejar les dents perquè es moren de gana cada dia! Pel que fa a nosaltres, les dones, som el proletari del proletari. Treballem en els camps, cuidem els nostres fills, ens encarreguem de portar menjar a casa i de molt més del que us pugueu imaginar. Els nostres marits van marxar per treballar en aquest món idealitzat on estic parlant jo ara mateix i mai hem sabut res més d'ells. A moltes de nosaltres ens han violat, també a les nostres filles. Poques es salven del virus de la sida. La majoria morim molt joves, sovint en el part, i tenim fills que moren el mateix dia de néixer. Cada dia és una lluita constant per aixecar-se de nou, tot i saber que potser no sobrevivim a la nit que sempre s'acosta. Què podem fer? No podem fer res! Res! Aquesta situació, a la que ens heu portat vosaltres -sí, vosaltres- només es pot solucionar amb la vostra ajuda, amb la col·laboració de tots. Nosaltres només podem pensar en ser vives demà.”

Dos dies més tard, aquell país que ja tothom coneixia va començar a rebre ajudes de tota mena. Menjar, aigua, medecines, maquinària i materials per construir i arreglar les  cases caigudes, de tot. La situació millorava com mai s'havia vist. Per fi estaven més a prop d'un sol etern per sempre. Les paraules d'esperança d'aquella dona que parlà temps enrere en un poblat desconegut es llegien ara en tots els somriures i en totes les mirades d'aquell poble viu per primera vegada.
Desgraciadament, ahir ningú va poder dormir en aquest indret que començava a parlar. La notícia de la mort en estranyes circumstàncies d'aquella dona que els hi havia donat la vida, una vida que mai ningú cregué possible, va esfumar la mirada d'aquells que per fi veien un demà càlid. La nit va tornar a ser llarga, freda i perillosa. Les cases queien de nou com fitxes de dòmino. Les parets que aconseguien sobreviure a la nit mostraven pel dia l'estampa del terror silenciós que semblava haver desaparegut per sempre. El menjar, l'aigua i les medecines s'evaporaven cada cop més ràpid, acompanyats per aquell futur que es difuminava fins a desaparèixer en el cel opac i turmentós que tornà dels inferns.

Les setmanes passaren i aquelles persones van tornar a formar part del món de l'oblit. En els mapes ja no s'hi trobava aquella regió. Els telenotícies van deixar de parlar d'aquells desconeguts. I nosaltres sèiem com cada dia en el sofà veient el món que desitgem que ens mostrin.
Tot i les adversitats, allà on ningú mira hi ha avui una veu que torna a trencar el silenci del terror, una veu dolça que tothom ja ha oblidat, però que un cop més xiuxiueja segura un demà de llum, brisa i futur.

• “No podem caure en la tristesa! No podem permetre que se'ns emportin les nostres il·lusions! Mai m'he sentit viva, però sento que m'hi sentiré en un demà pròxim on tots caminarem per un camí que ens portarà a un futur ple d'oportunitats. Un demà on ningú morirà de fam, de fred, ni d'aquesta malaltia que ens mata l'ànima per sempre. Un demà on ningú desapareixerà. Un demà on la Teresa, en Víctor, la Margarita, l'Emmanuel i tots ells seran per fi lliures.”