Tercer Premi categoria 16 i 18 anys Autor: Meritxell Cuberes Esgleas Pseudònim: Un nom qualsevol
En Liu plorava, plorava i no deixava de plorar. Estava dins de la cuneta que li havia preparat dues setmanes abans la mare, feta de fang i palla, amb la llana de les ovelles que li havia sobrat a la Tunka, la nostre veïna, que tenia un tancat amb alguns animals. En Liu plorava, perquè no el feia callar la mare?
La Kila esperava una resposta de la seva mare, una resposta que mai més va arribar. La mare de Kila, acabava de tenir el seu darrer fill feia només unes poques setmanes, en Liu, el més petit de cinc germans.
Ja feia mesos que la mare es cansava més del que era habitual en ella. Ja no m’acompanyava a buscar aigua al pou amb la iaia, ni amb les altres dones del poblat, sinó que es quedava a casa. Les altres dones deien que era perquè en Liu pesava molt, i a la mare li costava aixecar la panxa, i jo, és clar, m’ho creia.
Però resulta que en néixer en Liu va ser un dels nadons més petits de tot el poblat.
La mare, en canvi continuava amb la panxa inflada, i sense moure’s.
Van passar alguns dies així, la mare cuidava en Liu, tot i estar molt feble, i jo pensava que al cap d’unes setmanes ja es recuperaria, però no va ser així.
La iaia va sortir de darrera la porta i va anar a fer callar en Liu, recordo que li cantava una cançó molt antiga, una que m’havia cantat en el seu moment a mi també, i a tots els meus altres germans.
Quan en Liu va haver-se adormit la iaia i jo vam anar a despertar la mare.
La mare seguia adormida a terra, a sobre de les fulles de bambú que el pare havia preparat expressament des que la mare es va començar a trobar malament.
Jo volia continuar cridant-la, agafar-li la mà per què es despertés, però la iaia em va agafar de la mà i se’m va endur a fora de la cabana.
Recordo que vam anar fins a la casa de la Tunka, i que la iaia em va tapar les orelles perquè no sentís de què parlaven. Ho feia sovint la iaia això de tapar-me les orelles, i jo ja hi estava acostumada.
Kila, amb set anys, s’adonava que no passava cap cosa bona, però els drets de les nenes en aquell poblat eren encara molt més inferiors que els de les dones, per això va estar callada, sense protestar per a res i sense fer preguntes.
Després vam continuar caminant fins al lloc on tots els nens i nenes del poblat jugaven, un lloc que des que la mare s’havia començat a trobar malament, poques vegades havia pogut visitar, ja que m’havia de quedar a casa ajudant-la en tot el que fes falta.
La iaia em va dir que anés a jugar amb la Brow i la Cok, les meves amigues. Però jo no vaig voler, recordo que estava espantada, volia anar a despertar la mare.
Els dies següents tampoc vaig veure a la mare, de fet, ni els dies següents ni mai més.
Kila sovint plorava, d’amagat és clar, plorava per la mare i plorava per aquella societat, una societat sense respecte per a les dones, una societat en la que ningú té dret a sobreviure.
Ningú va ser a temps de salvar a la mare de Kila, si Kila hagués sigut jo, la seva mare seguiria viva, cuidant dels seus fills i de la seva família. Però no, ella era una noia africana, una de les moltes més noies que cada dia es veuen exposades a malalties semblants, una de les moltes sense mare, una noia més en aquella terra, per a nosaltres, tan estranya.
Així es va acabar la història de Kila, potser trista, fins i tot desagradable, això sí, autèntica, real, una història que es repeteix dia rere dia, i que sembla que poca gent vol veure, és per això que l’escric, per anar creant, mica en mica, una generació més equitativa, més responsable amb els problemes no propis, que un dia arribem a ésser tots, molt més solidaris.