Tercer Segon Categoria 16 i 18 anys Autor: Cristina Ruiz Cānovas Pseudònim: Venus
Tot era negre, res no es podia veure, la temperatura augmentava segon a segon, milions de partícules suraven per l’espai xocant amb altres cossos incandescents a punt de ser fosos i estrepitosos sorolls esclataven sense motiu aparent. De cop, la forta explosió i al moment, l’instant zero. M’acabava de crear i el naixement d’una llarga vida s’havia iniciat.
Dia rere dia m’anava formant: primer amb grans extensions de terreny continental verge, rius, llacs i mars que s’expandien dintre meu, aigües clares, transparents i salades anaven creant mars i oceans, d’altres, netes, inodores i dolces descendien de grans pendents de terra.
I finalment, el motiu pel qual ara, milions d’anys després, encara em fa sentir viva i útil: la creació dels éssers vius, habitants de frondoses selves humides amb infinitat d’arbres, extenses sabanes o deserts amb dunes inhòspites. Fins al moment, tot anava perfecte, estava alegre de veurem créixer cada dia, però de cop, vaig sentir que alguna cosa dintre meu no anava bé. Els Aquasalis, una petita tribu habitant d’aigües salades, estava organitzant la Operació Posidó, per envair la terra i expandir les seves aigües guanyant terreny continental. Volien imposar el seu poder i arribar a ser els amos de la Terra. Van plantejar diferents estratègies d’invasió: replegarien totes les forces per elevar les ones marines i crear un tsunami que cobrís tot el terreny continental, evaporarien gran quantitat d’aigua per fer-la caure sobre la terra i així, atacar també des del cel, i farien desbordar rius i llacs per envestir també des de la terra. D’aquesta manera, els Terriculus, que vivien en zones continentals, no tindrien temps per reaccionar i oposar-ne resistència.
Els Aquasalis van decidir iniciar l’atac. L’aigua borbollejava per tot arreu de la terra, corria fent saltar explosives bombolles, elevades onades d’aigua amb una força bèl·lica sorgien a cada instant cobrint la terra, aigua que esquitxava amb ràbia tots els racons i creava una gran boira d’humitat, van aconseguir provocar el desconcert entre els Terriculus.
En contra del que creien els Aquasalis, els Terriculus van reaccionar a temps posant en pràctica un pla de defensa. Van fer esclatar volcans que portarien magma bullint i que farien retrocedir les aigües atacants, les cendres lluitarien cos a cos amb les bombolles enlairades fent-les tornar al seu cau i farien tremolar la terra per expulsar-ne l’aigua.
La batalla pel poder s’havia iniciat però no eren conscients que era una lluita sense fi, una guerra sense vencedors on les forces de l’aigua i la terra acabarien destruint el planeta.
La situació era extrema, jo havia d’actuar. Per això, enmig de l’aldarull i naixent de l’escuma marina, vaig fer sortir a la sirena Venus que es va elevar imponent i amb autoritat, fent emmudir la terra i l’aigua:
Així doncs, és absurda aquesta lluita per ser l’amo de la Terra ja que vosaltres sou el planeta, els que li donen sentit i vida i que, a la vegada, us complementeu. Per tant, us heu de sentir orgullosos perquè compartiu el poder.
Les paraules de la sirena Venus van arribar al cor dels Aquasalis i Terriculus i tots dos es van sentir avergonyits pel que havia succeït i van signar la pau. De seguida, les aigües van tornar a la seva llera, els volcans es van adormir i la terra va deixar de tremolar. Ara ja es respirava pau i tranquil·litat i de nou, em sentia orgullosa i feliç de la meva creació.